La filosofia de Joan Lluís Vives (1943)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Jaume Serra Húnter (Manresa, 1878-Cuernava, 1943) a 'Revista de Catalunya' (Mèxic, I-II-III-1943). Avui fa 80 anys de la mort a l’exili de Serra Húnter, filòsof i polític. Va ser membre de l’IEC (1927-1943), rector de la UB (1931-1933) i diputat per ERC (1932-1943). Aquest article sobre l’humanista Joan Lluís Vives (València, 1492-Bruges, 1540) estava destinat al número de 'Revista de Catalunya' del 1940, que s’editava a París, dedicat al IV Centenari de la mort de l’humanista. L’ocupació alemanya ho va estroncar. La Càtedra Ferrater Mora (Universitat de Girona) prepara un llibre sobre Serra Húnter.

La lectura de les obres de Vives suggereix una reflexió que sols s'escau quan es tracta de les grans figures de la història del pensament. Repassant les conclusions que hom ha donat, si més no, ja per definitives, acostumem a trobar-les insuficients i subjectes a una rectificació, baldament sigui aquesta més aviat de matís que no de contingut. Sembla com si al marge dels textos comentats llegíssim quelcom que l'autor ha volgut dir, però que no ha trobat l'expressió adient en el llenguatge de l'època. Aquesta condició dona a aquelles obres un aire de perennitat, que si no coincideix amb la dels filòsofs clàssics, s'hi acosta, sobretot quan la mirem a través de l'erudició, i fins arriba a fornir a l'estudiós matèria per a consideracions sovint transcendentals sobre la continuïtat de les idees al llarg de la Història. Per altra part, Vives és un polígraf. Fins les disciplines estrictament científiques, i que al seu temps no s'havien encara desvetllat del somni medieval, li són familiars, i en la majoria d'elles ha deixat l'empremta del seu talent analític i pràctic i de la seva meditació, alhora ampla i profunda. Els dos corrents d'empenta més vigorosa en la Història de la cultura conflueixen en la seva mentalitat, doblada de filòsof i de creient. Classicisme i Cristianisme, tal com en ell es troben assimilats, recorden a cada pas la síntesi agustiniana. Hom pot descobrir en qualsevulla de les seves obres una forta personalitat de pedagog i humanista. L'actitud inicial sobre el passat filosòfic li és comuna amb els homes del Renaixement; però la seva interpretació és una mena de viratge en la trajectòria de l'Escolàstica decadent i com un retorn a l'Antiguitat grecoromana en tot allò que representa espiritualitat i cultura. En els seus escrits, de l'índole que siguin, adés si es proposen una investigació original, adés si prenen l'aire d'una glossa o d'un senzill comentari, al costat de la visió personal, podrem descobrir sempre la tendència pedagògica o didàctica. La finalitat suprema del saber, creu Vives, és la perfecció humana, basada en la consciència de la nostra limitació i en el deure de superar-la. [...] En Vives trobem agermanats els dos criteris, històric i filosòfic. Quan fa un examen general dels problemes, la seva penetració participa de les dues qualitats dels pensadors, que són alhora dogmàtics i crítics. No defensa un sistema per allò que té d'encarcarat i estàtic, ni empra l'anàlisi pel seu caire escèptic o negatiu, sinó que orientat pel camp d'una filosofia tradicional encerta a empeltar-li les necessitats i les aspiracions del temps, i sembra de llavors fecundes el camí de les noves generacions de pensadors. [...] La mirada penetrant del savi valencià passa per damunt de tres centúries i arriba a l'època vuitcentista. Els biògrafs del nou-cents s'han adonat d'aquesta falla, i estimen que encara avui és possible descobrir en l'obra vivista la confirmació del veritable concepte de la missió del filòsof, i qui sap si la fórmula d'una posició favorable a les noves inquietuds espirituals.