Filosofia d’estiu (IV)
El gos d’Alcibíades. Alcibíades es va convertir en el centre d’atenció de tots els atenesos, de manera que per on passava s’aixecava immediatament una polseguera de comentaris sobre la seva persona. Per intentar passar desapercebut, li va tallar la cua al seu gos. Aquesta conducta va provocar crítiques unànimes dels atenesos. Però mentre els atenesos es fixaven en el gos, Alcibíades passejava tranquil.
Flaubert escriu al seu Diccionari de prejudicis : “Alcibíades: cèlebre per la cua del seu gos”.
Els polítics amb èxit són aquells que, quan cal, li tallen sense pietat la cua al seu gos.
El gos de Lévinas. Un gos vagabund es va aturar durant unes setmanes a l’ stalag on Lévinas estava detingut. Els presoners li van posar el nom de Bobby, i el van adoptar com a animal de companyia. El Bobby reconeixia la humanitat d’aquests presoners, malgrat tot el que feien els guardians del camp per anul·lar-la. Cada dia els saludava amb un lladruc amigable quan tornaven de la feina. Lévinas diu que el Bobby era “l’últim kantià de l’Alemanya nazi”.
El gos de Diderot. Diderot li explica per carta a Damilaville una anècdota que després recollirà a Jacques le fataliste : “He vist un amant suportant la pluja, el vent, el temps terrible que feia, ignorant el seu repòs, la seva casa, totes les necessitats de la vida, per venir a gemegar i sospirar tota la nit sota la finestra del seu ésser estimat. Deus creure, potser, que aquest galant és un espanyol. En absolut. És un gos”. A Jacques le fataliste afegeix una pregunta decisiva: “¿Faries el mateix per la dona que més estimes?”
Grill. Henri-Frédéric Amiel, Diari íntim. 19 de gener de 1879: “El grill no és un rossinyol, però cal dir-l’hi?”
Grumps. D’acord amb Bertrand Russell, “el món extern va ser descobert per un animal marí de les profunditats anomenat Grumps, que es va empassar un tros de roca que li va desagradar, i argumentant que ell no s’hauria proporcionat a si mateix aquest mal gust, va concloure que, en conseqüència, havia d’existir un món exterior”.
Guineu. Hannah Arendt va escriure aquest híbrid de faula i endevinalla: “Una vegada, fa molt de temps, va existir una guineu tan mancada d’astúcia que era incapaç de distingir entre un parany i un cau”. Sospito que Karl Jaspers pensava una cosa semblant d’ella, per no atrevir-se a assumir que la guineu va posar tot el seu geni filosòfic al servei de la màgia. La guineu, evidentment, era Heidegger, amant d’Arendt.
Insectes. Campanella li confessa a Monsenyor Quarenghi: “Sempre aprenc alguna cosa de les formigues, de les mosques i dels petits éssers naturals, i Sa Senyoria pot adonar-se que detesto aprendre dels homes”.
Lleó. Carduccio escriu als Diàlegs sobre la pintura : “Anant de camí un home i un lleó van començar a disputar sobre qui eren més valents, els homes o els lleons. Cadascú donava l’avantatge a la seva espècie; fins que arribant a una font de molt bona estructura, va advertir l’home que en la seva coronació hi havia la figura en marbre d’un home derrotant un lleó. Mostrant-li la figura al seu contrincant, li va dir: «T’adones que els homes són els més valents?» «Bell argument em portes -va respondre el lleó-, però aquesta estàtua la va fer un home. Et prometo que, si un lleó l’hagués fet, la imatge seria una altra»”.
El lleó estrictament carnívor. Bernard Mandeville, a La fable des abeilles : “Un negociant romà arriba a una platja desconeguda després d’un naufragi i es troba cara a cara amb un lleó. El romà, com a bon negociant, intenta persuadir el lleó perquè no se’l mengi. Comença parlant-li de l’excel·lència de la naturalesa humana. Els déus -diu- han creat l’home per a un fi més noble que el de ser menjats per bèsties salvatges. Quan el lleó li pregunta per què considera que l’espècie humana és superior a la dels lleons, el negociant li parla de l’ànima racional, invisible i immortal. El lleó li replica que no es preocupi per això, perquè ell només pensa menjar-se la seva part comestible “.
Mico. Descartes escriu confidencialment a un amic en un moment en què se sentia fustigat pel predicador calvinista Voetius d’Utrecht: “Tant de bo hagués sigut tan savi com pel que sembla els salvatges consideren els micos; és a dir, els salvatges s’imaginen que els micos podrien parlar si volguessin, però no parlen perquè ningú els posi a treballar”.
Christoph Lichtenberg assegura que els indis es comparen amb l’orangutan prenent el seu mutisme natural per tossuderia i pretenen inútilment fer-lo parlar a cops de bastó.