Filosofia contra el xoc de cultures
Carlos Fraenkel és un jove filòsof d’origen jueu que ha vingut a Barcelona a presentar Enseñar Platón en Palestina, convidat per l’editorial Ariel i la residència Jiwar, un espai de convivència entre artistes i intel·lectuals d’arreu del món al barri de Gràcia.
La tesi de Fraenkel és que al món existeixen diferències culturals i religioses irreconciliables, que convé assumir-ho i fins i tot acceptar que poden ser fructíferes. La seva posició es distancia de l’apocalíptic xoc de civilitzacions de Huntington però també de tot tipus de fonamentalisme que creu que aquestes diferències només es poden resoldre a través de la violència. Al mateix temps, Fraenkel alerta dels perills del multiculturalisme, que les accepta acríticament sense fer-les conviure, i del secularisme francès, que les relega a l’esfera privada amb la pretensió que l’espai públic és ideològicament neutre.
L’autor aposta per la filosofia (el que ell anomena “la cultura del debat”) com una eina per crear un espai intel·lectual on compartir, qüestionar i apropar les diferents cultures. Com sempre, la clau es troba en l’educació i en la seva capacitat de dotar els estudiants d’eines lògiques i semàntiques que els permetin adoptar punts de vista sòlids i elaborar i rebatre arguments. En la cultura del debat de Fraenkel, és més important estimar la veritat que voler guanyar una discussió. L’autor no es cansa d’insistir que les principals virtuts de tot debat són la curiositat per intentar comprendre la perspectiva de l’altre, el dubte com a mètode i la convicció que som fal·libles, és a dir, que podem estar equivocats.
Especialista en filosofia medieval àrab i jueva, Fraenkel porta la filosofia a zones frontereres i en conflicte. Malgrat tot, el més interessant del seu llibre no és que reveli un mètode pràctic per fomentar el diàleg entre cultures -per important que sigui-, sinó la centralitat que dóna a la necessitat d’analitzar críticament les nostres pròpies creences i valors. No es tracta tant, o només, de voler conèixer l’altre, sinó d’estar disposats a qüestionar la pròpia cultura i de ser capaços d’apropiar-se reflexivament de les tradicions rebudes.
Fraenkel va presentar les seves idees a l’Institut Miquel Tarradell del Raval, a un grup d’adolescents que, com ell, tenen identitats múltiples i viuen entre mons. Els joves, amb la barreja d’intel·ligència, lucidesa i falta de tabús que els caracteritza a aquesta edat, van preguntar-li, entre moltes altres qüestions, si els drets humans són universals, com fer compatible la democràcia amb la pluralitat religiosa, com fer conviure les cultures indígenes amb la modernitat i quin serà el paper de les religions en el futur. Sentint-los, un no podia deixar de pensar que el mètode de Fraenkel seria encara més útil en entorns més homogenis que el Raval, és a dir, en llocs on hi ha molt menys contacte amb les diferències culturals i econòmiques i on joves i no tan joves estan molt poc acostumats a qüestionar-se.
