Els ressorts de la memòria són implacables. Les xarxes socials m’acaben de portar la imatge d'una escriptora i traductora que conec des de fa trenta anys. Sosté un senzill cartell: "Ferida Duraković —Writer— Sarajevo". En el curtíssim vídeo, només repeteix a càmera: “Alçats al costat d’Ucraïna”. Durant els gairebé quatre anys del setge de Sarajevo, Ferida Duraković i el poeta Goran Simić eren els amics de la xarxa del PEN Internacional que rebien l’ajuda que vehiculàvem de manera incertíssima fins a la ciutat assetjada. Ells es jugaven després la vida sota bombes i franctiradors per repartir l’ajuda entre els escriptors assetjats.
L’arquitecte i antic batlle de Belgrad, el dissident serbi Bogdan Bogdanovič, va parlar d’urbicidi per referir-se a l’anorreament de la ciutat de Vukovar i els bombardeigs i setge despietat de Sarajevo. El concepte ja existia abans, aplicat per exemple a reducció a cendres de Varsòvia per part dels nazis arran del revolta de la població el 1944. Però Bogdan Bogdanović li va donar una vigència per als temps actuals descrivint la destrucció sistemàtica de les ciutats com un objectiu de guerra en ell mateix: "Els qui odien les ciutats i les destrueixen ja no són solament fenòmens llibrescos: estan entre nosaltres. Falta saber de quines profunditats de l’ànima torbada del poble han sortit i on van". El seu assaig L’urbicidi ritualitzat va ser traduït al català per marcar els mil dies del setge de Sarajevo.
Aquest passat dilluns, en l’acte Veus per Ucraïna que van organitzar el CCCB i el PEN Català, vam poder sentir la veu de Manel Alías, acabat d’arribar el mateix dia de Moscou. Abans d'oferir la seva anàlisi, el corresponsal de TV3 a Rússia va insistir que calia agafar amb pinces el que diria, perquè ell –com la immensa majoria dels experts– s'havia plantejat moltes possibilitats però no hauria predit mai que Putin envairia Ucraïna. I llavors va dir: "Putin és avui un líder molt més afeblit que fa un mes. Molt més dèbil: els objectius que s’havia proposat estan caient un a un. L’únic que li pot quedar —i això és el que em fa molta por— és la destrucció total. És a dir, una guerra que la perdi tothom, sabent que no la pot guanyar. Això és el que em fa por, i el veig capaç de fer-ho".
Altres especialistes afirmen també que hem entrat en terreny desconegut. Tanmateix, l’encegament col·lectiu del petitíssim grup de persones que manen al Kremlin podria adoptar formes actives en la memòria de la destrucció. L’urbicidi, la destrucció sistemàtica de les ciutats, n’és una. Si hem estat testimonis de la destrucció de Vukovar i Sarajevo, i després de Grozni o d’Alep en mans dels exèrcits de Putin, ¿com podem no pensar en aquest patró quan veiem el que ja han fet a Khàrkiv i Mariúpol o quan parlem amb els amics de Kíiv?
Per a l’acte Veus per Ucraïna havíem demanat que intervingués el filòsof de Kíiv Volodymyr Yermolenko, que va publicar el desembre de l’any passat el llibre col·lectiu Ucraïna a través de les històries i la història, on diversos intel·lectuals i escriptors ofereixen un mosaic interessantíssim de la nació que Putin pretén esborrar del mapa. Yermolenko va dir-nos dissabte que sortia de Kíiv amb la família i que ja ens faria saber on contactar-lo per a l’acte de solidaritat al CCCB de dilluns. Però finalment no va poder participar-hi perquè, un cop va haver deixat dona i fills protegits fora de la capital ucraïnesa, s'ho va repensar i va tornar. Quan finalment vaig parlar-hi per Zoom, en Volodymyr era de nou al pis de Kíiv i em va dir, senzillament: "Ja ho saps, amic, he tornat per resistir".
Al CCCB finalment vam poder escoltar el vicepresident del PEN d’Ucraïna, Ostap Slyvynsky, que va acabar la seva intervenció dient: "No som gent agressiva ni volíem fer la guerra. Però ara necessitem que Europa ens doni armament per defensar-nos i avions perquè puguem defensar el nostre espai aeri".
En serà capaç, Europa? ¿Serem testimonis de l’urbicidi en temps de Zoom?
