Un film i una novel·la
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De l’article de Ramon Esquerra (Barcelona, 1909 - Front de l’Ebre, 1938) a 'Mirador' (30-VI-1932). Aquesta setmana fa anys de la seva publicació. Quan el cine es consolidava amb obres mestres, Esquerra, professor de literatura i crític amb una mirada universal i contemporània, feia una secció setmanal titulada “Cinema i literatura”.
Sempre que veiem al cinema una versió cinematogràfica de qualsevol de les novelles que havem llegit, tenim una desil·lusió. I això perquè sempre tenim una idea visual del que llegírem, que mai no s’acorda amb el que ens mostra la pantalla. Generalment, l’argument es modifica en passar per les mans dels adaptadors, i sovint ens costa d’identificar un film amb la seva novel·la mare. Poques vegades un film i el llibre que li ha servit d’original són igualment bons o hi ha entre ambdós poca diferència. La del mitjà emprat, tan sols. Així, no fa gaire, hem vist unes Aventures de Tom Sawyer, que són -tenint en compte les possibilitats de les dues arts- gairebé tan bones al cinema com al llibre de Mark Twain. Quan en les novel·les predomina l’acció, el moviment, l’adaptació cinematogràfica acostuma a reeixir, per poc intel·ligent que sigui el director. Així hem vist tota una sèrie d’adaptacions cinematogràfiques d’obres de Wallace, força acceptables. En canvi, quan el que interessa és la psicologia, l’ànima dels personatges, el cinema resulta molt inferior a la novel·la. De vegades hi ha excepcions, però són poques (La dona marcada de King Vidor, per exemple). Per això, quan s’han portat al cinema les obres de Joseph Conrad, no han reeixit. Els directors han aprofitat la part pintoresca, visual, però han deixat de banda la part millor de la seva obra: l’anatomia moral i psíquica dels personatges. Tan sols una de les seves obres, una de les millors, Victòria, ha aparegut al cinema en forma força decent. I potser per això no l’havem vista a Barcelona en els cinemes d’estrena. Ens referim a Paradisos perillosos. Fou Josep Palau qui la descobrí quan s’estrenà en un cinema de segona categoria, i en féu l’elogi que es mereix. Poques vegades havem vist un film fet amb tanta honradesa i on els personatges fossin interpretats amb tanta cura i sobrietat pels actors. És un dels pocs films on es comprenen perfectament les possibilitats del cinema sonor, ben muntat, amb bona fotografia i sobretot amb un gran respecte a la novel·la original. Els personatges del film són els mateixos del llibre, encara que amb una psicologia summament primària. [...] Conrad féu d’ells, en el llibre, unes magnífiques males persones, i en la versió cinematogràfica han conservat la mateixa categoria. Tot i essent el que són, us resulten força interessants i normals. Tenen un aspecte de gent corrent i no del tot desagradable. [...] És també remarcable l’encert del director en crear l’ambient on es mouen els personatges: Inrabaya, un port de Malàcia, refugi de fracassats de tota mena. Ens situa i contribueix a comprendre millor els personatges. De totes les maneres, el director, W. A. Wellmann, está molt lluny de Joseph Conrad. Una vegada més, triomfa la literatura.
