Els fills de puta dels catalans

M’han fet molta il·lusió els penúltims àudios d’en Villarejo, el comissari, parlant un cop més d’aquesta terra de missió, que reprodueixo en versió original perquè no perdi el punch i la frescor: "Hay que tener un equipo de gente honesta, seria y dura para estos hijos de puta de los catalanes y para estos hijos de puta de los vascos".

A mi del que diu el que més m’agrada és que digui “catalans” i que digui “bascos”, en lloc de dir “independentistes” i “abertzales”. Agafant, sense parar-hi esment, el tot per la part, ens converteix en un tot, en una nació. És la seva mirada la que ens fa. Com quan a Albert Rivera a Madrid els taxistes li van cridar “catalán de mierda”. A ell! Nota: amb l’Albert Rivera em passa com amb “ella”, la de les Paraules d’amor: em pregunto qui sap on és, qui sap on para.

En fi, que et diguin fill de puta no sempre és lleig, com quan t’ho diu en Lildami. També pot ser admiratiu. Ja sé que no és el cas que ens ocupa. Però si penso en El Quixot, recordo el que va dir el gran Sancho Panza en tastar una gerra de vi, que de seguida direm d’on és. Sancho aixeca el colze i la gerra, s’està “mirant les estrelles” un quart d’hora i quan acaba el trago diu: “¡Oh hideputa, bellaco, y cómo es católico!”. L’interlocutor li retreu que hagi anomenat així un vi per lloar-lo. I és llavors que Sancho diu: “No es deshonra llamar «hijo de puta» a nadie cuando cae debajo del entendimiento de alabarle”. I afegeix una pregunta que no s’atrevirien a fer ni els guanyadors del concurs de tast de Vilaviniteca: “Pero dígame, señor, por el siglo de lo que más quiere: ¿este vino es de Ciudad Real?”. En Sancho la clava, i és per això que l’interlocutor li diu: “Bravo, mojón”. Que vol dir “bravo, nas d’or”. Deixem per a un altre dia el fet que l’oficina de patents d’Espanya va rebutjar que un vi es registrés com “hideputa” per poc respectuós. Això ens torna a Villarejo.