L’alcoholisme i la literatura han unit molt sovint els seus camins. La nòmina d’escriptors que han patit aquesta addicció és llarguíssima, molts dels quals han aprofitat la seva obra per explicar-la des de dins.
Recentment, Daniel Vázquez Sallés ha publicat El Príncep i la mort (Folch&Folch), centrat en la mort del seu fill de només deu anys, on parla de les seves addiccions, entre les quals, l’alcoholisme. Un infern sumat a un altre. També parla d’aquesta xacra la novel·la El dit de Déu (Grup 62), de la valenciana Raquel Ricart. Totes dues obres molt recomanables.
Molts escriptors, dèiem, han parlat de l’alcoholisme des de dins. Però no hi ha tants exemples en la literatura que narrin com viuen aquest abisme els que són a prop de l’addicte. La parella, els pares, els fills: els grans damnificats.
En tenim un exemple extraordinari a la novel·la Material de construcció (Periscopi), de la basca Eider Rodriguez, escrita en euskera i traduïda per Pau Joan Hernàndez. També està traduïda per la mateixa autora i Lander Garro al castellà. La novel·la està escrita en forma de diari –per tant, en primera persona– per la filla d’un alcohòlic. El títol està molt ben trobat perquè es tracta d’una reconstrucció del personatge patern, que és un empresari que ven materials per a la construcció.
També està ben trobada la metàfora que ens fa entendre com es pot sentir la filla que ha vist, des que té memòria, el seu pare arribant borratxo a casa. És l’any 1972 i a Colòmbia s’ha produït l’erupció del volcà Nevado del Ruiz. Entre les moltes víctimes hi ha una nena, l'Omayra, de tretze anys, que ha quedat atrapada entre la runa de casa seva. Gràcies a la televisió, tot el món va poder assistir a l’agonia d’aquella nena, que va romandre tres dies colgada pel fang i la runa, amb una serenitat que costava de creure.
La protagonista de Material de construcció era aleshores una adolescent que vivia el seu drama particular, atrapada en un entorn absolutament dominat per l’alcoholisme del pare de família. Com l'Omayra, presonera del formigó i amb un sofriment terrible, la protagonista de la novel·la d’Eider Rodriguez se sent ofegada per l’ambient d’una família destruïda i escanyada per la contradicció de culpar el seu pare per una actitud egoista i, malgrat tot, estimar-lo.
La filla sempre recorda el seu pare borratxo, espatllant els plans familiars, posant en evidència la seva dona o les seves filles, arriscant la seva salut, però alguna cosa li fa intuir que tot plegat no significa que no pugui ser un bon home, un home que, a la seva manera, l’ha estimada.
Quan el seu pare pateix un ictus, Rodriguez comença, a partir de records, fotografies antigues i cartes privades del seu pare, la reconstrucció d’una figura que ha marcat la seva vida d’una forma decisiva, per bé i per mal. Una reconstrucció plena de desenganys, decepcions, vergonya i ràbia.
En aquesta relació pràcticament inexistent entre el pare absent i la filla desatesa, la narradora descobreix que l’escriptura és l’únic que li permet assolir un alt grau d’intimitat per conversar amb el pare. Un diàleg sorgit del temps de dol que permetrà a Eider Rodriguez, finalment, deslliurar-se del sentiment de vergonya que l’ha acompanyat tota la vida i poder mirar els ulls de qui el va provocar.
