La filla de papà

Per Madrid han penjat unes banderoles amb la cara de la princesa Elionor, que fa divuit anys. És una mena de campanya electoral, tot i que a ella, com a totes les testes coronades que encara queden pel món, no se l’ha de votar. L’ordenació jeràrquica espanyola, doncs, s’assembla més a un rusc d’abelles que a un conjunt d’éssers humans organitzats. “La cerimònia de jurament de la Constitució de la princesa Elionor –deia en David Miró a l’ARA– és una oportunitat d’or per reconnectar amb la societat presentant una imatge moderna aprofitant la joventut de l’hereva”.

És una paradoxa i no els sortirà bé. Si, com a membre de la monarquia, et mostres “modern” hi perds. No es pot ensenyar un rei en texans, perquè llavors el populatxo tendeix a pensar que és algú igual que tothom. I si és algú igual que tothom, per quina raó se li han de fer reverències i pagar-li els palaus?

Els joves d’ara, inclosa la noia en qüestió, han crescut d’una altra manera i entenen l’autoritat d’una altra manera. Elionor és –en tot la seva esplendor– la màxima representant d’allò que en diem “una filla de papà”. Dic “filla de papà” i no pas “filla de papà i mamà” perquè, en aquest cas, l’amo de la fàbrica és el papà, que a la monarquia les dones estan per sota dels homes i cobren menys, sense que cap ministeri d’Igualtat en digui ni mu. La principal empresa espanyola no compleix les normes de la paritat.

¿Algú creu que se li pot explicar això als adolescents i es faran monàrquics? Però és que els pares dels joves tampoc no la considerem exemple de res. Els nostres fills tenen un futur laboral –i habitacional– incertíssim i ella no. Si la casa reial vol que els joves sentin empatia pels seus membres, s’hi sentin identificats, el que ha de fer és omplir Madrid de banderoles d’en Froilà.