Aquest diari publicava fa només uns dies la notícia que alguns pobles estan oferint lloguers molt barats i vinculats a l’explotació d’un petit negoci útil i pràctic, com ara una fleca. L’incentiu pretén atraure persones que vulguin viure fora de la ciutat a canvi de pagar un lloguer molt baix i amb el compromís de fer-se càrrec d’una botiga o espai que aspiraria a cobrir les necessitats quotidianes dels habitants de la població i els estalviaria haver de conduir fins a la ciutat per obtenir uns queviures mínims o uns serveis bàsics per al seu dia a dia. Tanmateix, el text es feia ressò de la gran dificultat amb què es troben aquests petits indrets per fidelitzar els nouvinguts que, d’entrada, se senten estimulats per aquestes propostes; per aconseguir que els negocis es mantinguin sense que les persones encarregades d’explotar-los marxin al cap de poc temps del poble.
Aquesta realitat fa pensar en la quantitat de negocis familiars que es veuen obligats a tancar quan s’adonen que la descendència no té cap interès a fer-se’n càrrec: sovint parlem d’empreses petites els ingressos de les quals varen finançar carreres, màsters universitaris, Erasmus i similars a uns fills que ara, amb tota la sobrequalificació acumulada, poden veure com una passa enrere o com un malbaratament de la seva formació posar-se al darrere del taulell per atendre els clients de la drogueria o la pastisseria familiar de tota la vida.
Sense entrar a jutjar l’encert d’aquesta tria, és paradoxal que, mentre els diaris s’omplen de titulars que parlen de joves preparats però amb feines mal pagades; mentre els índexs d’atur juvenil no paren de pujar de manera sostinguda; mentre es comenta la baixa natalitat com a resultat de la impossibilitat de conciliar la maternitat o la paternitat amb uns sous irrisoris, amb una inestabilitat econòmica flagrant, amb la dificultat d’independitzar-se, etcètera; mentre tot això passa, com deia, és paradoxal que siguem testimonis del tancament aparentment inevitable dels mateixos negocis que van contribuir a pagar uns estudis que, anys després, han esdevingut una mena de llast per al jovent massa format, massa carregat d’expectatives pròpies i alienes, per agafar-ne les regnes.
Es parla molt de la degradació dels barris de tota la vida, amb botigues que desapareixen per manca d’ingressos. I què passa amb els negocis que són una mina d’or però que molts pares no consideren a l’altura de l’esforç econòmic i acadèmic que s’ha fet amb la implicació de tota la família? Què hi ha d’alliberació i d’empoderament i què hi ha de tòpic desgastat i ridícul rere la frase “els meus fills tindran el futur que jo no vaig poder tenir” o “els meus fills no seran forners com jo, sinó enginyers industrials”? Tenia un professor a l’institut que s’entestava a repetir que un dels meus companys, fill de fuster, hauria de fer-se càrrec de la fusteria en comptes d’estudiar el que fos que volia estudiar, per no perdre el teixit empresarial local de tota la vida, que segons el professor dotava d’un aire entranyable el nostre poble. Aquest determinisme, venint a més d’algú que va estudiar per ser professor en comptes de ser pagès com els seus pares, em semblava condescendent, a banda de molest per a l’alumne en qüestió. No obstant això, vull pensar que hi havia també una bona fe latent en el seu consell: és possible que el professor volgués reivindicar aquella feina com una tria tan legítima com estudiar una carrera completament aliena a l’àmbit de la fusteria.
Personalment, el que més em grinyola de tot plegat és que un determinisme acabi substituint-ne un altre, sense que la llibertat d’elecció, la intuïció o el pragmatisme puguin desenvolupar-se en tota la seva esplendor. És a dir: cap persona no hauria d’estar obligada a agafar les regnes d’un negoci familiar, però tampoc em sembla pertinent que alguns progenitors s’entestin que els fills facin qualsevol cosa, a risc d’acabar a l’atur, frustrats, impotents, excepte fer-se càrrec de l’empresa de tota la vida. En qualsevol cas, sí que ens hauria de fer pensar que costi trobar persones que vulguin viure en un poble, pagant un lloguer petit, tenint un negoci propi, mentre que la norma sigui inflar l’atur, fer de becari etern o dissimulat, celebrar el mileurisme com una fita extraordinària o acumular acreditacions acadèmiques finançades pels pares, companys de pis eternitzats.
