No era terrorisme ni hi havia cap trama russa. Ara, la que ho diu és la justícia espanyola mateixa: les investigacions (o el que fos) del jutge Joaquín Aguirre eren un frau de llei. Aguirre era aquell jutge que exhibia la profunditat del seu pensament, el seu agresolat sentit de la imparcialitat i la seva ètica professional amb un lapidari “a prendre pel cul!” Fins i tot el ministre de Justícia, Félix Bolaños, li ha preguntat al PP, en seu parlamentària, si demanarà perdó per haver-se referit als partits independentistes com a terroristes i conxorxats amb la trama russa.
La veritat és que si s’han de posar en fila per demanar perdó tots els que van alimentar les teories més insultants sobre l’independentisme català, la cua serà llarga i molt diversa, esquerra inclosa. Perquè són molts els que van pensar que podrien guanyar vots o un ascens en les seves respectives carreres professionals si contaminaven un moviment democràtic i pacífic amb els pitjors adjectius.
Fem memòria: l’estat espanyol no va veure venir l’onada independentista i com que no va saber reaccionar democràticament davant un moviment que demanava un referèndum, va recórrer a la plantilla basca d’anys enrere, en què tot era terrorisme, encara que no ho fos. I que Rússia pogués fer els seus càlculs desestabilitzadors a la UE no implica que cap manifestant ni cap votant dels anys del Procés sortís al carrer per ordres del Kremlin ni pensant en l’ajuda que pogués venir de cap cancelleria. Va ser la gent, a pit descobert, la que se la va jugar l’1 d’octubre perquè hi creia. Va ser una derrota de l’Estat que calia impugnar i empastifar. La resta és una guerra bruta política, mediàtica i judicial, i encara no s’ha acabat.
