El filantrocapitalisme és bo per a la salut?

La salut s’hauria de considerar, en principi, un afer de cadascú, i s'hauria d'entendre que, quan es perd, la capacitat de recuperar-la per la via de l’assistència sanitària és limitada, fins i tot en els sistemes de sanitat pública. Ara bé, al mateix temps cal reconèixer que en el nostre món global la informació per a l’autocura ve marcada per moltes incerteses que no controlem, bàsicament en els àmbits de la salut animal i en l’agroalimentari. Són les externalitats d’allò que fem i allò que respirem i mengem. I aquí neix el punt de preocupació: per l'estil de vida que portem, la prevenció xoca amb un suposat progrés que se'ns diu que és capaç de transformar genèticament els aliments i fins i tot fer variar l’ADN d’alguns animals transmissors d’alta mortalitat. Noteu que estem parlant de salut, no de recuperar-la quan es contrauen malalties: aquí, el camp del progrés està més confinat pel que cada país pot finançar des del seu nivell propi de riquesa. Ens referim al fet que el progrés tecnològic pugui pertorbar la biodiversitat amb innovacions agrícoles al blat, a l’arròs, a la soja, al plàtan, al blat de moro, a l’albergínia...! Aliments tots ells bàsics a bona part del món. Es tracta, es diu, de fer-los més productius, resistents a la falta d’aigua, a les sequeres, a les males herbes. Tota una proposta de revolució verda feta des de la base de la biotecnologia i la geoenginyeria amb aliments creats en laboratoris a través de genètica dirigida. Per exemple, l’anomenat arròs daurat, amb una fotosíntesi augmentada i més eficient, amb llavors modificades per a aquest propòsit. No hi ha, aquí, avaluacions prèvies –assajos aleatoris controlats– per als experiments, sinó una implementació directa als països pobres, que accepten les noves llavors a canvi de subvencions. Aquestes modificacions transgèniques es fan, pretesament, amb el millor dels propòsits: augmentar produccions, estabilitzar-les en el temps i prevenir infeccions, per exemple de malària. No hi ha una institució pública d’abast mundial que pugui examinar aquestes innovacions amb un mínim de rigor. I, davant d'aquesta mancança, qui s'erigeix en custodi del bé comú són els mateixos agents que ofereixen aquestes noves possibilitats des del “filantrocapitalisme”. Són les grans fundacions dels “megacapitals” –diners acumulats en altres sectors– les que, a canvi de desgravacions –és a dir, gràcies a una renúncia de l’erari públic a tenir ingressos fiscals–, substitueixen actuacions que en un altre escenari serien finançades per la despesa governamental. Està clar, però, que un cop aquests filantrops han dut a terme les seves innovacions, el missatge que arriba arreu és el de les seves intencions, que s’entenen com a socialment bones. Cosa que s’hauria de verificar en la mesura que després no negocien preus de llavors que han estat modificades sota patent i no tenen posteriors efectes sobre la salut i la biodiversitat. En tot cas, la seva pretensió, confessen, és millorar el benestar de la humanitat retornant a la societat els excedents de les innovacions mercantils realitzades en altres àrees de l’economia o de les finances.

La lectura de Filantrocapitalismo, el llibre editat per Vandana Shiva i publicat per La Llave, apunta que aquest capitalisme filantròpic suposa una erosió de la democràcia. La digestió del seu contingut em crea dubte i neguit. Es tracta d’una col·laboració publicoprivada en què la part privada finança a gust i gana el sector social més precari, i la part pública no té coneixements ni possibilitats fàctiques de regular-ne els efectes. El filantrocapitalisme procura orientar el progrés de la genètica no en la reparació assistencial de les malalties, sinó en la prevenció, però ho fa a canvi de malmetre la biodiversitat en virtut de la qual la naturalesa es complementa com un tot. La llavor in situ, arrelada a la terra, és substituïda per la llavor ex situ, feta al laboratori. I alguns, potser no els més filantrops, amb aquesta croada generen noves àrees de negoci, tot i les acusacions que Shiva emet també en contra seva.

Tot això passa en un món incert, amb tecnologies complexes, en nom del progrés i amb potencials efectes d’ala de papallona a partir dels quals modificar un gen pot generar, també, catàstrofes per la generació d’efectes col·laterals avui no previstos. La dificultat d’aquesta temàtica no hauria de ser excusa perquè ni la societat ni la política pública l'abandonin a mans privades. I tampoc s’hauria de donar per fet que les fundacions a qui subroguen la defensa de l’interès públic esdevenen custodis efectius del bé comú.