El filaberquí de Rubert de Ventós
Des del dia que el vaig conèixer, a Olot a finals dels 60, sempre m’ha impressionat la verticalitat de la manera de pensar d’en Xavier. Tenia una intel·ligència que li permetia arribar més a fons que els altres, tombar obstacles que semblaven insalvables, generant la sensació que sempre caminava un pas per davant. Posaves qualsevol qüestió sobre la taula i amb el seu raonament era capaç d’aixecar les capes més profundes i treure a la llum dimensions que semblaven perfectament amagades. Tant és així que a vegades anava tan lluny que acabava sortint per algun cantó tan inesperat com imprevisible en les seves conseqüències.
Per això sempre he dit que la seva intel·ligència era com un filaberquí amb màxima potència de broca, capaç de penetrar fins al final. I que sovint incomodava els professionals de les primeres capes en tots els territoris que trepitjava: la filosofia, l'acadèmia, la política, la vida. I especialment aquells que en cada lloc, en cada universitat, en cada territori al qual es ficava, estaven acostumats a tenir l’espai apamat i les consciències adaptades. Per on surt aquest ara? El clàssic deia que la naturalesa juga a amagar-se. En Xavier sempre anava directe als amagatalls –teòrics, polítics, ideològics, artístics, ètics– i sovint descol·locava el personal des de la primera mirada.
Evidentment, era una manera de ser en el món molt diferencial, que feia que se li atribuís un deix aristocràtic, i que a vegades quedés atrapat en algun atzucac. Però li va permetre trencar la monotonia acadèmica quan, encara en les ombres del tardofranquisme, les aules de la universitat es desbordaven amb les seves classes, davant la perplexitat de les ortodòxies del moment; obrir finestres cap a la contracultura de Berkeley, quan aquí dominaven les escolàstiques, ja fossin tomistes o marxistes, i mantenir el neguit que el portava d’un lloc a l'altre, mai en va, que li va costar haver de fugir d’Espanya durant un temps, que el va dur a la política amb els socialistes i que li va permetre anticipar l'onada independentista quan era marginal. I tot això sembrant el camí amb llibres amb els quals el filaberquí seguia fent forat.
Ens deixa un singular personatge tan atractiu com desbordant. I avui, en saber la seva mort, el primer llibre seu en què he pensat ha estat Ofici de Setmana Santa, probablement allà on ha anat més lluny explicant-se a si mateix.
