Un fil prim

Fa mesos que em costa escriure. Sempre m’ha agradat fer-ho. Per a mi l’escriptura és un refugi i un exercici imprescindible. La pandèmia ens canviarà, per bé o per mal, però ens canviarà, i els confesso aquest cansament, que no és només físic, és fruit d’un profund sentiment de decepció.

Si m’ho haguessin preguntat fa un any, hauria dit que només una crisi sanitària en què tots exposéssim la vida aconseguiria trencar dinàmiques d’estèril confrontació política. Hauria dit que existia la possibilitat de tornar a veure declaracions i accions polítiques de mirada oberta i rigor.

No soc ingènua. La meva pròpia biografia m’ha vacunat contra la ingenuïtat. En el volcà de l’epidèmia, amb el cràter a Madrid, amb diferències no casuals amb la resta d’Europa, insistim en aprofundir la crisi institucional de descrèdit i pèrdua d’autoritat. Cadascú n’és responsable, i com més important és la seva responsabilitat institucional, més responsable. Ningú està lliure de culpa. Sàpiguen, però, que algunes de les persones que en les dades d’avui són un número, moriran; d'altres patiran processos dolorosos i sentiran l’esglai de la mort imminent quan s’ofeguin; un percentatge d’altres, l’estiu vinent, encara estaran malaltes.

Passen els dies, les setmanes i els treballadors sanitaris i els nombrosos pacients emmalaltits de covid-19 que atenem i coneixem ens sentim utilitzats, barroerament utilitzats pels que no saben recuperar la confiança en les institucions. Mai com ara caldria que la ciutadania pogués recuperar l’afecte cap als governants encara que no els abelleixin electoralment.

Cada dia hem de treure ànims d’un pou buit. Ànims per a nosaltres i ànims per a pacients, familiars i tots els que reben l’impacte de la part més crua de la pandèmia. Desànim que mirem de no fer avinent als nostres i va acumulant-se a la gola i un dia ens ofegarà. No obstant això, sabem que la manera de reformular una sanitat no passa per millores individuals, passa per reforçar els sistemes de control epidemiològic, els centres d’investigació, els projectes de centres sanitaris més dúctils, i –ara mateix– per la garantia que l’únic instrument diagnòstic de què disposem pugui realitzar-se i se'n puguin conèixer els resultats en 24 hores, per tal d'erigir una muralla concèntrica al voltant dels nous casos i que el virus no se segueixi estenent.

En un moment en què alguns s’han atrevit a qualificar de refundacional de l’economia europea, els sanitaris cansats, que no desertaran, tenen dret a exigir que no s’apliquin mirades curtes, que no s’arrossegui pel fang el debat dels recursos econòmics necessaris, que no s’apedacin polítiques equivocades amb aquests diners.

La crida a realitzar una transició ecològica hauria de fer que Catalunya tingués preparat el projecte d’autosuficiència energètica de totes les seves ciutats mitjanes. Si la crida és a fer un ús del potencial digital de la societat del futur immediat, donem oportunitats a sectors com el primari i incorporem l’accés a la xarxa d’internet d’alta capacitat a totes les llars d’una nació que havia fet bandera de la seva modernitat.

Si una part important del nostre teixit econòmic se sosté sobre el negoci del turisme, no caiguem en la temptació d’ajudes espúries al sector, i pensem en la grandesa d’aquells que en les grans crisis van decidir que calia projectar les ciutats pels valors acumulats durant segles, amb edificis que constituïen la seva identitat. La recuperació, restauració i millora del patrimoni arquitectònic en el Crac del 29 i en la reconstrucció europea després de la Segona Guerra és el que atrau milions de persones a les grans ciutats americanes i europees.

Molts dels monuments que visitem quan ens atrauen aquestes ciutats han estat reconstruïts, rehabilitats, estudiats per ser visitats massivament. El llegat de generacions molt llunyanes, la destrucció per les barbaritats humanes, va convertir-se en clam, reclam i orgull.

Si els sanitaris no desertem, tenim dret a exigir que fora dels centres sanitaris els nostres responsables projectin futurs per retornar l’optimisme i que no siguin declaracions mil vegades pronunciades i mil vegades rebregades.

La nostra ciutat Patrimoni de la Humanitat, Tarragona, és (per exemple) un lloc únic al món. Una ciutat cristiana, medieval, dins un circ romà. L'amfiteatre té problemes estructurals i a la catedral gòtica quasi no li queden vitralls. Obsessionats en Hard Rock, ignorem els llocs de treball que genera la correcta conservació del patrimoni i del paisatge. Moltes ciutats de Catalunya tenen grans potencials, pocs indrets tenen tantes tipologies de paisatge i tant potencial cultural.

La política s’ha tornat tòxica, estèril, sectàriament ineficaç. Tots esperen que la vacuna els salvi de la seva ineficiència i que arribi abans de les propera jornada electoral. Tots utilitzaran les xifres macabres d’una crisi humanitària per ferir-se i ferir-nos. Però quan dèiem que volíem ser l’avantguarda d’Europa no em pensava que ho seríem en nombre de malalts, de morts, de sanitaris contagiats.

La generació que va crear-se autoocupació després de la crisi del 2008 ara veu com les seves feines autònomes perillen. Mentrestant, en la vida pública, un tuit és una notícia; una trucada, un gran esdeveniment... i una foto, amb banderes o sense, pretén ser la solució a una epidèmia provocada per un virus que segueix expandint-se.

La línia que separa la recessió de la decadència és prima com un fil de sutura. Després de moltes dècades, Europa es disposa a fer polítiques d’inversió que aturin la caiguda. I no hi haurà recuperació si no s’ha fet la feina de preparar intel·ligents projectes que generin (o mantinguin) la feina, el principal instrument per aspirar a viure dignament.