Existeix una mena de plaer que és el contrari al neguit de l’angoixa climàtica. És el plaer de quan (diries que) estàs creant diversitat ambiental. Quan tens un test i al test hi ve una papallona. Quan poses aigua en un bol, a la finestra, i els ocells s’hi abeuren. Quan fas, humilment, compost. Quan et sembla, sí, que estàs millorant aquella terra, d’aquell hort, perquè hi tires closques d’ous.
M’agrada ensenyar a Instagram aquests moments de calfred al clatell. Veig una aranya fent la teranyina (sí, sí, perdonin, no he dit “tela”) o veig els arbres fruiters que acabem de plantar i que demostren una fe que no cal dir que no tinc. No és per fer el mec, és per compartir amb desconeguts aquesta idea de millora climàtica. La noto en algunes àvies de Barcelona, quan van a llençar —de vegades en cadira de rodes empesa per la cuidadora— la bosseta de reciclatge al contenidor que toca. Sempre han aprofitat, aquestes dones. Mai han malbaratat.
Poso, doncs, els fruiters a Instagram. Que feliç que soc, quina bogeria. Al meu voltant, dolor, malaltia, pena. I aquests fruiters, va i em sobreviuran, si tot va bé, i plou força. I vet aquí que quan estic triant la foto, un missatge d’Instagram em diu: “Certifiqui si aquest post està fet amb intel·ligència artificial”. Mare meva. Podria dir que sí. La carbassera, que em va regalar l’Olga, la veïna, no sembla real. I la figuera, que un dia creixerà perquè no permetrem que mai ningú l’arrenqui, amb aquella olor de les fulles, és com de mentida. Sí, sí, dic que sí. Que la foto està feta amb intel·ligència artificial, vejam què passa. És irreal, sens dubte. És la millor broma i el millor homenatge que em podré fer avui.
