La ficció

Aquesta setmana han lliurat el premi Cervantes, màxim guardó de les lletres hispanes, a Ana María Matute. Després d'assegurar que preferiria escriure tres novel·les i vint-i-cinc contes seguits i sense respirar abans que llegir un discurs per modest que sigui, ha captivat l'audiència amb les seves sinceres paraules. El seu discurs d'agraïment ha estat més curt i menys erudit que el dels seus predecessors, però més proper i emotiu. Ha fet una defensa de la invenció com a manera de viure i ha arribat a afirmar que qui no inventa no viu. Ella assegura que la literatura l'ha salvada, que ha estat el seu far en moltes tempestes.

A mi la ficció també m'ha salvat. En la meva vida hi ha un punt d'inflexió: quan m'atreveixo a explicar les meves històries, quan decideixo compartir-les amb tothom. Arribar a prendre aquesta decisió té molt a veure amb trobar el mitjà ideal per fer-ho. Des de petita tenia un cert gust per la fabulació, però les meves invencions no eren novel·les ni contes ni poemes ni cançons. És quan entro a estudiar a l'Institut del Teatre que m'adono que la síntesi del teatre és el llenguatge ideal per a les meves creacions.

No conec plaer més gran que el d'inventar. No hi ha res com estar atrapat en alguna història i que aquesta vagi creixent dins el teu cap, siguis on siguis. La fabulació es converteix en el meu refugi i em permet evadir-me de la realitat que m'envolta.

La Matute assegura que tot el que escriu s'ho inventa. Jo també. Encara que pugui partir d'una realitat, tot el que faig és ficció. Fins i tot aquestes columnes. Per això, per acabar, m'agradaria citar les últimes paraules del seu discurs: "Si algun dia s'encreuen amb alguna de les meves històries o de les meves criatures, creguin-se-les. Creguin-se-les perquè me les he inventat".