Ficció televisiva en benefici del president
Als anys 80 els Estats Units patien la greu epidèmia de la cocaïna i del crac. Era l’època dels yuppies de Wall Street i la festa va fer obrir grans discoteques. Les drogues corrien amb absoluta normalitat. Era el particular “Make America great again ” del lliure mercat de Ronald Reagan, que també va incrementar radicalment les xifres de l’atur i va accentuar la pobresa de les classes més vulnerables, especialment els afroamericans. Tones de cocaïna arribaven il·legalment als Estats Units amb la màniga ampla del govern, embarcat en l’escàndol Iran-contra. El crac va incrementar la violència al carrer i la delinqüència. Les drogues es van convertir en la principal preocupació dels ciutadans. Amb aquest panorama, George H.W. Bush va arribar a la presidència el 1989 i ja en el seu discurs d’investidura va donar la seva paraula que acabaria amb la plaga de la droga que ofegava els Estats Units. La seva aparent radicalitat tenia a veure amb la necessitat de netejar la seva imatge, esquitxada per les informacions que l’implicaven a ell directament en l’afer Iran-contra com a vicepresident de Reagan.
A Washington, a principis de setembre del 1989, un agent secret de la DEA, l’agència federal del departament de Justícia dels Estats Units que combat el contraban de droga, va rebre un encàrrec molt particular. Li van demanar que adquirís una partida de crac al Parc de Lafayette, davant de la Casa Blanca. Don Scott Jr. va complir amb la missió contactant amb un traficant que coneixia. I el traficant li va enviar un estudiant negre de segon de batxillerat, de divuit anys, perquè fes el lliurament de la mercaderia. Eren uns anys en què els menors d’edat en situació d’extrema pobresa feien petits encàrrecs a canvi de diners amb molta facilitat. Scott li va lliurar els 2.400 dòlars que valia aquella partida i el noi li va donar la bossa amb el crac. Dos dies després, el 5 de setembre, George H.W. Bush oferia a la televisió el seu primer missatge a la nació. I ho va fer amb un gest que va provocar un gran impacte. Assegut a la taula del Despatx Oval, va aixecar el braç i va mostrar una bossa amb terrossos de color blanc a dins. Una etiqueta especificava que allò era la prova d’un delicte. “Això és crac-cocaïna. Uns agents antidroga la van confiscar fa uns dies en un parc a l’altre costat de la Casa Blanca. [...] Sembla tan innòcua com un caramel però ha convertit les nostres ciutats en un camp de batalla”. El president volia demostrar que la droga era a tot arreu i que ell seria implacable. Però era mentida. Don Scott Jr. va reconèixer des de casa seva aquell paquet. Era el que ell mateix havia comprat a aquell noi per ordre dels seus superiors. L’endemà del discurs de Bush, Keith Jackson, l’estudiant de divuit anys, va ser detingut per tràfic de drogues. Li van caure deu anys de presó. Tot, perquè el president pogués escenificar el seu teatret a la televisió, en una posada en escena per combatre una crisi que ell mateix havia propiciat.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.
