L’obra federalista de ficció que ve

Molta curiositat. El 28 de novembre de 1890 s’estrena al Teatre Novedades de Barcelona un monòleg (L’home de l’orgue) del Woody Allen català: Santiago Rusiñol. A veure què ha escrit. I a veure com ho fa el popular actor del mètode Stanislavski nacional: Lleó Fontova. Silenci. L’home (“En Pinyol”) surt a l’escenari amb l’orgue al coll. S’eixuga la suor. S’asseu sobre l’orgue. I dispara: “Cavallers, soc home mort. Soc tan mort com tots els morts. Mai més no faré res de bo!” I així és. Comencen els atacs de cor. I Fontova mor el 28 de desembre. Ficció i realitat s’escanyen. No només estira la pota l’actor. Les dues bocotes caníbals de la veritat i la mentida no perdonen a ningú. En aquells moments, un altre monòleg que va ser molt popular a l’època també anava caminant cap a l’altre barri: el federalisme.

Molta curiositat. La permanentment anunciada estrena de la superobra de ficció dita El federalisme i el fet que no arribés realment mai, només com a xarlotisme bocamoll, com una actuació de còmic impostor, fa que la Catalunya creadora i creient del federalisme ja li canti les absoltes. Una bona esquela és la que fa l’analista polític Enric Montané el 1890 sobre el cos encara calent: “Queda una República federal; no hi ha dubte que té molts avantatges i és lo més convenient per a la deguda marxa dels pobles; però, és convenient a Espanya? Nosaltres entenem que no, primer per l’endarreriment moral que domina i després per les diferències de caràcter material que separen les diferents regions que la componen [...]. Per això entenem que el federalisme és una idea molt bona, però per ser implantada a Espanya no és més que un idealisme, un somni que és preferible no arribar a realitzar”. El federalisme és una ficció a Espanya perquè la realitat és una, gran i no lliure. I si un vol viure no s’ha de confondre el fum amb el rostit, per tant, “tota nostra política té que circumscriure’s a Catalunya, per ella tenim que treballar, amb fe, entusiasme i desinterès, combatent sense quarter a la política madrilenya, que desgraciadament domina, i que ens portarà a la mort si no fem un esforç per desterrar-la per sempre”. Ara volen estrenar la mateixa obra de ficció fent-la passar per real.

Molta curiositat. Ja ho sabíem, però avui ho pot saber tothom i és profecia: la pandèmia mostra el cadàver de l’eufemisme mortal de l’estat de les autonomies. El cafè per a tots era salfumant per a tots. La transició-pansició era el naixement de la mortaldat autonòmica. Ara és una veritat revelada i descarnada i per això l’estat espanyol i l’esquerra nacional-pega-pàtria, juguen al swing lèxic de la desescalada federal. Molt anunci de futura estrena federal, federalista, lampista, taxidermista... depenent de les diferents velocitats de tornada a la “nova normalitat” com a prova genètica del federalisme espanyol. Però si no són dels que abusen de l’hipoclorit de sodi deuen haver vist a les seves pantalles l’obra real: Catalunya proposa, lidera, informa, debat. L’estat espanyol, res, i després agafa tot el que ha dit Catalunya per apropiar-s’ho i fer-ho. I tornar a dir que no. “¡Que inventen ellos!” és el lema fundacional de la ficció de l’estat espanyol. Perquè el federalisme se l’inventen els catalans per voler donar resposta al problema espanyol. Com sempre. Ho diu l’historiador del supermercat de la pell de brau-frau Jaume Vicens Vives: hi ha pobles productors, creadors i pobles consumidors, menjadors. Així veureu com acaba L’home de l’orgue.

Molta curiositat. El pobre Pinyol. Al protagonista del monòleg de Rusiñol no li deixen tocar l’orgue. No pot. Les lleis. L’estat. El detenen. Porta barba i li tallen. No el deixen ser qui és. Expira: “Ja ho veuen, amb quatre cops d’estisora el govern m’ha arruïnat”. Sense feina, sense un ral, sense pèl. Només té això: “Sols l’orgue m’acompanya amb el sentiment. Paciència. Amb ell anirem piulant i pidolant, pidolant sempre mentre me quedin els canons de llàstima i la veu per moure la compassió”. Ja no en diran autonomies, en plural, en diran federal, en singular. Un sol cos. És miraculós com una ficció (dita regional, autonòmica, federal... ) no mor mai i com la realitat (dita drets, demandes de Catalunya) es torna ficció i mortal. Au, que ja anuncien l’estrena de l’obra de ficció La nova normalitat de la nova Espanya federal. Cap curiositat. Acaba amb mort real. Després continuarem tocant l’orgue de la tristesa tancats a casa.