“Si han de ficar algú a la presó, que sigui a mi”
BarcelonaLa senyora Maria Parellada, vídua Rodés, té sis néts, sis besnéts i el cap molt clar. És d’aquelles persones grans que un firmaria arribar a la seva edat en el seu estat, lúcida, aguda i divertida. “Vaig votar sí-sí. Ja n’estic cansada, de menyspreus. I a nosaltres que no ens vinguin a donar lliçons de democràcia”. Perquè té 96 anys, que, si no, a la Carme Forcadell li hauria sortit una competidora per liderar l’Assemblea Nacional Catalana.
Darrerament, la senyora Parellada està molt ocupada. Dimarts va anar a l’enterrament del seu condeixeble de l’escola Blanquerna, el lingüista Antoni Badia i Margarit, on va veure el president Artur Mas, però no va voler-lo molestar. I abans-d’ahir va anar a la perruqueria perquè era el seu aniversari, tenia la família a dinar a casa i al vespre l’entrevistava Josep Cuní. Des que va enviar-li una carta d’ Adéu Espanya al fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, la minyona uniformada de blanc impol·lut de la senyora Parellada no para de despenjar el telèfon al pis de l’edifici Fàbregas, el primer gratacel de Barcelona, aquella meravella del racionalisme arquitectònic de la cantonada de Junqueras i plaça Urquinaona.
I ara, si s’agafen fort, saltaran de segle en segle amb la senyora Parellada. El seu avi, la seva àvia i una tieta de 18 anys que aquell dia s’havia posat de llarg van morir quan va esclatar la bomba del Liceu, el 7 de novembre del 1893. El seu pare va ser diputat de la Lliga Regionalista de don Francesc Cambó. Tenia vinyes. Els rabassaires van voler-lo matar el 1936 i la família va haver de fugir. “Sempre he sigut catalanista, partidària d’una entesa amb Espanya. Però vaig començar a canviar d’opinió llegint les memòries de Cambó, amb tots els disgustos que li van donar”. I passa comptes: “Van matar Carrasco i Formiguera. I el president Companys. I al president Pujol el van ficar a la presó quan era jove. I ara una querella al president Mas”. I aleshores és quan mira a càmera amb to d’advertiment: “ Señor fiscal: si tienen que meter a alguien en la cárcel, métanme a mi, pero no toquen a mi presidente ”.
“Vaig escriure la carta al fiscal, però ja veig que em vaig quedar curta. La vaig escriure per la indignació que sento. Que no ens vinguin a donar lliçons de democràcia, que el Parlament va ser més antic a Catalunya que a Anglaterra. I s’equivoquen de mig a mig en la manera de tractar-nos, perquè els catalans, quan ens maltracten, ens envalentim. Mai no ens arronsarem davant les seves amenaces. Per què van perdre Portugal? I Mèxic? I Cuba? Perquè no els van respectar! I així ens perdran a nosaltres”, reflexiona.
A Rajoy no li escriurà
“Mariano Rajoy no parla, i quan algú no parla és que no ho entén. Només sap dir que no, o sigui que no val la pena escriure-li”, lamenta.
Ja ho va dir David Fernàndez, de la CUP: quan els neoliberals i els antisistema s’han ajuntat, és que Madrid té un problema. La senyora Parellada, quan va a les vinyes, i veu al fons les muntanyes de Montserrat, demana a la Mare de Déu: “Defenseu la terra catalana, que teniu encomanada”. No hi ha sentimentalisme, en la seva expressió. Sentiment, sí. Molt. Fam de llibertat i de justícia. Reclamació de respecte i bon veïnatge. El regionalisme ha passat a la història. “¿Creu que veurà la independència?” “Oh, no em vull morir fins que no la vegi. Per això em cuido. No vaig bé de les cames, però asseguda també la veuré”. I li diu a la minyona que no tregui la bandera del balcó. Que hi sigui fins que Catalunya sigui un país normal.