El fiasco barceloní
Per què Xavier Trias no és l'alcalde de Barcelona? Per als afectats, la resposta és simple: una tèrbola conxorxa, definitivament immoral i clarament equivocada, va impedir que un independentista s'emparés de l'alcaldia de la capital de Catalunya. Ara que la monumental enfurismada amaina, potser és el moment d'assajar una reflexió més serena sobre els fets del 17 de juny.
Una explicació que valdria la pena explorar és aquesta: Xavier Trias no és l'alcalde perquè l'independentisme no és prou fort a Barcelona. Si l'independentisme fos prou fort a Barcelona, Trias hauria estat escollit alcalde amb els vots de (com a mínim) 21 regidors, que són els que formen la majoria absoluta. Però la realitat dels fets és que l'independentisme no té ni ha tingut mai aquesta majoria.
L'any 2019, l'aleshores portaveu del Govern, Meritxell Budó, va afirmar en una roda de premsa que l'independentisme havia guanyat a Barcelona, perquè segons ella els 15 regidors d'Esquerra i Junts eren "més" que els 26 dels altres grups. Si deixem de banda la relliscada aritmètica, és evident que en aquelles eleccions els dos partits independentistes es van quedar lluny de la majoria absoluta. En vots, la suma de totes les formacions independentistes va fregar el 40 per cent. A les eleccions anteriors, l'any 2015, havia passat tres quarts del mateix: la suma de Junts, Esquerra i la CUP (que va obtenir representació per primera i per ara última vegada) va ser de 18 regidors, encara lluny de la majoria. El percentatge de vot va ser si fa no fa: 41 per cent.
Podria semblar que el problema de penetració que l'independentisme català té a Barcelona és específic d'aquest moviment i és atribuïble a la idiosincràsia d'aquesta ciutat. La veritat és que si eixamplem la perspectiva ens adonem que el cas Barcelona podria obeir a un patró més general.
Donar una ullada a la situació d'Edimburg, per exemple, pot ser instructiu. A les eleccions municipals de 2022, l'altrament totpoderós Partit Nacional Escocès només va obtenir 19 dels 63 regidors en joc, que sumats als 10 del Partit Verd donen 29, per sota de la majoria absoluta de 32. (En aquest cas, l'aliança "unionista" entre el partit Laborista, els liberaldemòcrates i els conservadors va privar el bloc independentista de controlar l'Ajuntament, cosa que després no va impedir que un liberaldemòcrata fos escollit "Lord Prevost" –alcalde– per estricta unanimitat.) A les eleccions de 2017 els resultats havien estat semblants: 27 regidors per a la suma SNP-Verds i 36 per a la resta de grups.
Un altre cas instructiu podria ser el de Brussel·les, on els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (N-VA) mai han aconseguit la majoria absoluta, ni tan sols sumant amb l'extrema dreta del Vlaams Belang. Però més que il·lustrar el fenomen amb altres exemples seria interessant acabar aquest article amb un intent d'explicació.
L'any 1971 el politòleg Sidney Tarrow escrivia a The American Political Science Review que, de les moltes divisions (cleavages) que marquen el paisatge polític dels estats moderns, "la bretxa entre la societat urbana i la rural és potser la més intrigant i la menys entesa". Cinquanta anys després, en un congrés de la Asociación Española de Ciencia Política y de la Administración, el grup de treball sobre la divisió rural-urbà es va presentar dient que la ciència política havia dedicat molta atenció a les divisions econòmiques, religioses i centre-perifèria, però havia negligit l'estudi de la divisió rural-urbà, cosa que contrasta amb la creixent incidència d'aquesta divisió en la política europea (Brexit i eleccions britàniques de 2017, moviment dels armilles grogues, auge del populisme de dretes a les zones rurals d'Alemanya i Suïssa, als quals caldria afegir el recent èxit electoral del Moviment Ciutadans-Pagesos a Holanda). ¿Podria ser que per sobre de les divisions clàssiques a Catalunya s'estigués polititzant la divisió rural-urbà? Segons això, el fiasco de Trias no s'explicaria perquè Barcelona sigui unionista o d'esquerres sinó perquè és urbana, oberta, diversa i cosmopolita. A part d'ajudar a aclarir el que va passar a Barcelona el 17 de juny, la divisió rural-urbà també podria ser un factor explicatiu en altres controvèrsies dels darrers decennis: des del pla de residus de Pujol fins a les trifulgues per la sequera, passant pel fre del "territori" a les renovables. Potser més que una "reconquesta" per part del "155" el que viu Catalunya és una dislocació rural-urbà com la que viuen altres democràcies europees.