Primer van ser les altes, altíssimes temperatures del juny i, sobretot, el juliol. Allà on estàvem acostumats a tenir-hi fresqueta, aquest estiu ens hi fregíem. Les nits eren càlides, després tropicals. Al cap d’unes setmanes, els homes del temps parlaven de nits tòrrides, de nits roents, i se’ls acabaven les paraules.
Durant l’estiu, les onades de calor s’han encavalcat l’una amb l’altra. Els arbres es recremaven als boscos, vèiem les capçades de colors torrats i vermellosos, com han de ser a la tardor, però estàvem en ple estiu. Les autoritats temien pels incendis, es prohibia l’accés als boscos.
A l’agost, com que no parava de fer calor, la temperatura de l’aigua del mar aconseguia rècords insòlits. Hi havia meduses a tot arreu. La gent, a la platja, comentava que els banys de mar ja ni tan sols refrescaven. Els biòlegs marins estan amoïnats i temen com poden afectar a les espècies marines aquestes temperatures extremes. Els meteoròlegs també ens avisen que la tardor pot ser, com el títol d’aquell llibre que llegien els meus fills quan eren petits, “un seguit de desgràcies catastròfiques”.
Com amb els pronòstics alarmistes de la crisi econòmica, tots ens hem tapat les orelles i hem xiulat. Que la tardor serà terrible, que hi haurà inundacions i huracans, que no podrem comprar cigrons a plaça... Quan hi arribem ja veurem què fem.
Però ha arribat, com era inevitable, el final de l’agost i de les vacances. Els últims dies del vuitè mes ja són un avís seriós del que vindrà. Després de diverses tempestes fortes, ruixats sobtats, esclafits, tornados i mànegues damunt del mar... s’ha produït una pedregada seca a l’Empordà. Les imatges fan basarda, però el pitjor de tot, no cal dir-ho, és que ha mort una nena petita i hi ha ferits de diversa consideració. A Twitter proliferen els vídeos de les pedres damunt de piscines (sembla un bombardeig) i dels vidres dels cotxes i els vitralls foradats i petats.
En aquest article de tornada de vacances, entrat el setembre, he volgut, en lloc de mirar cada fenomen per separat, observar tot el que ha passat com un enfilall, una successió d’esdeveniments que tenen relació l’un amb l’altre. Ho he escrit. I, com veureu, podria ser perfectament el començament d’una novel·la:
“Aquell estiu feia una calor insuportable, les nits eren roents. Els pantans s’assecaven i els boscos es recremaven. Va haver-hi incendis i després huracans i fiblons damunt del mar. Els cels del capvespre s’omplien de núvols foscos, els trons s’anaven sentint cada vegada més a prop i els llamps ens encegaven tot d’una. Al setembre va sorprendre’ns una pedregada com no n’havíem vist mai cap. Les pedres gelades eren de la mida de pilotes de tenis o més grosses encara”.
I lamento dir-vos que aquest paràgraf, als lectors, ens faria pensar que la novel·la que tenim a les mans és un relat sobre la fi del món.
Però, com que soc de mena optimista, penso que –si hi ha sort– només serà l'inici d’un conte d’en Calders.
