La fi d’Irlanda del Nord
Havia de ser un any de celebracions, però Irlanda del Nord, creada el 1921, no està per a gaires festes durant aquest centenari. Els seus defensors més fervents, els unionistes que creuen que el territori ha de ser sempre part intrínseca del Regne Unit, estan sumits en el caos. El seu principal partit ha fet fora dos líders en qüestió de setmanes, mentre que una minoria indignada ha sortit al carrer enarborant banderes i amenaçant amb recórrer a la violència. I el govern britànic, pel fet d’acordar el Brexit, ha creat una nova frontera al mar d’Irlanda. Trista recompensa per a “la part més lleial de la Gran Bretanya”, tal com la va definir James Craig, primer ministre d’Irlanda del Nord després de la seva fundació. Però el petit estat protestant ja no és el que era. Mentre el país s’encamina cap a una majoria catòlica, la força política abans dominant, l’unionisme, no està ara en sintonia amb la comunitat que tradicionalment li donava un suport acrític. I per molt que s’ompli la boca amb la integritat territorial del Regne Unit, el primer ministre, Boris Johnson, ha deixat clar que el seu govern es desprendrà alegrement d’aquest últim fragment de l’Imperi Britànic si continua posant obstacles al Brexit.
Irlanda del Nord té els dies comptats. Tot i que el procés d’unificació és complicat i estarà carregat de tensions, una cosa sembla clara: no se’n celebrarà un segon centenari. Potser ni tan sols durarà una dècada més.
Fa cent anys els unionistes estaven exultants. Els membres de la minoria catòlica, coneguts com a nacionalistes perquè aspiraven a la reunificació amb la resta d’Irlanda, no tenien les mateixes expectatives. Durant 50 anys l’unionisme va dominar l’estat, on va instituir un sistema de discriminació generalitzada en matèria d’habitatge, educació, ocupació i eleccions. El sectarisme era la política estatal -els dirigents donaven als protestants instruccions de desconfiar i excloure els catòlics, que eren la meitat que ells- i la policia anava armada. La Gran Bretanya feia el desentès, igual que la República d’Irlanda. Però el descontentament va anar creixent inexorablement entre els nacionalistes i, a finals dels seixanta, es va materialitzar en una campanya pels drets civils que tenia com a objectiu garantir els drets bàsics de la minoria catòlica. Indignat, l’estat unionista va reaccionar apallissant els manifestants pacífics per treure’ls dels carrers. L’exèrcit britànic, amb una intervenció que aviat es va demostrar favorable a l’unionisme, es va haver d’enfrontar a l’IRA, que hi va respondre amb la seva pròpia campanya, brutal i sectària. El 1972 el govern britànic va suspendre l’autonomia del Parlament de Belfast i va passar a administrar directament Irlanda del Nord.
El conflicte va continuar fent estralls durant gairebé tres dècades. Hi van morir unes 4.000 persones, d’una població inferior a 2 milions; hi havia una fractura entre les comunitats. L’Acord de Divendres Sant, del 1998, va posar fi a la violència i va obrir pas a un executiu paritari, en què els partits que representen les dues principals comunitats governen units per una coalició obligatòria. El 70% de la població el va ratificar en un referèndum. La guerra s’havia acabat. Aquest acord ha tirat endavant amb penes i treballs durant prop de dues dècades, sense funcionar mai del tot però mantenint la pau. Però el referèndum organitzat per la Gran Bretanya el 2016 per abandonar la UE va amenaçar les relacions entre els partits polítics, sempre fràgils. I quan el govern conservador britànic va acordar el Brexit amb un protocol que establia una frontera entre Irlanda del Nord i la resta del Regne Unit per controlar les mercaderies, va reconèixer a efectes pràctics que la província era un territori a part.
Ara Irlanda del Nord té fronteres amb la Gran Bretanya i Irlanda, i ja no és un estat amb una majoria protestant. Segons l’últim cens, del 2011, la població protestant havia baixat fins al 48%, mentre que la minoria catòlica havia pujat fins al 45%.
A més, els unionistes tampoc poden comptar amb els vots dels protestants. Irlanda del Nord s’ha convertit en una societat més laica, més tolerant amb la diversitat, menys insular. Els que rebutgen les polítiques socials conservadores tenen altres opcions electorals i molts joves no voten mai. Hi ha qui inverteix la seva energia en moviments mundials com la justícia climàtica i el feminisme, i n’hi ha molts que ni coneixen ni els importen les creences religioses dels seus amics. El fet que, des del punt de vista polític, Irlanda del Nord sigui irlandesa o britànica no els preocupa gens ni mica.
Incapaç d’adaptar-se, l’unionisme està en decadència. Segons una enquesta recent, la intenció de vot del Partit Unionista Democràtic ha baixat al 16%, mentre que el Sinn Féin, el partit que va sortir de l’IRA i que té com a objectiu fonamental aconseguir la unificació d’Irlanda, supera el 25%. Després de les pròximes eleccions, previstes d’aquí a menys d’un any, un representant del Sinn Féin podria ser primer ministre per primera vegada, un fet transcendental des del punt de vista simbòlic.
I, a més, a la República d’Irlanda el Sinn Féin se situa en primer lloc a les enquestes i potser entrarà al govern després dels comicis del 2025. Tot i que al voltant del 50% dels votants nord-irlandesos estan a favor de continuar al Regne Unit, el suport a la unificació irlandesa està creixent. Per bé que no és ni de bon tros imminent, aquest objectiu no s’havia vist tan a prop.
En aquest context, alguns unionistes s’han deixat portar pel ressentiment. Homes amb passamuntanyes han sortit al carrer. Però és evident que la majoria de protestants, com la resta de la població d’Irlanda del Nord, lamenten que es parli de tornar a la violència. El que volen és una política normal. I si l’unionisme és incapaç d’oferir-la, cada vegada són més els que comencen a plantejar-se el que per a les generacions anteriors era impensable: que, en el fons, una Irlanda unificada potser no seria la fi del món.
Susan McKay és escriptora i periodista.
Copyright Project Syndicate