Els fets alternatius del Reial Madrid

Tres setmanes després de l'1 d'Octubre, l'aleshores ministre espanyol d'Exteriors, Alfonso Dastis, va declarar a la BBC que moltes de les imatges de les agressions policials que havia emès la TV pública britànica eren falses. Davant la indignació del periodista, Dastis va defensar-se dient que el seu govern tenia "fets alternatius".

L'expressió l'havia popularitzat uns mesos abans la consellera política de Donald Trump, Kellyanne Conway, per defensar l'afirmació (falsa) que a la presa de possessió de Trump hi havia assistit més gent que a la d'Obama. "Fets alternatius". Agafar-se a una part de la realitat per fer-la aparèixer com si fos tota la realitat. 

Els "spin-doctors" de Florentino Pérez han decidit que el Reial Madrid contesti Joan Laporta argumentant els seus propis "fets alternatius". Presentar el No-Do del 1957 com a prova del franquisme del Barça constitueix una nova apoteosi de la postveritat. Tothom sap que el 1957 el president del Barça havia de ser franquista i que un acte de la magnitud de la inauguració de l'estadi havia de ser posat al servei de la major glòria del règim. I, per descomptat, tothom sap que el 1936 el president Suñol va ser assassinat per tropes franquistes, o que el 1939 al Barça li van traduir el nom i li van prendre dues de les quatre barres de l'escut. O que quan Agustí Montal va fer parlar la megafonia del Camp Nou en català a començaments dels 70, el governador civil, assegut al seu costat a la llotja, li va dir: "Que sigui l'últim cop. La pròxima vegada t'ho diré d'una altra manera". Per no parlar de les amenaces al president Martí Carreto, que van acabar enviant Di Stéfano al Madrid.

L'ús dels fets alternatius forma part de l'arsenal amb què el sistema polític, econòmic i mediàtic espanyol intenta guanyar la batalla cultural de sempre contra Catalunya, però ara amb forces renovades, després del càstig al Procés. Laporta ha posat l'ham i el Madrid l'ha mossegat. I s'ha posat en evidència.