El cor de l'Avi, emès per TV3 en el Sense Ficció de TV3 en plena nit de Sant Esteve, és sens dubte un molt bon treball periodístic i divulgatiu, com ho solen ser els d'aquest espai, en aquest cas capitanejat amb nota pel periodista Tian Riba.
Dit això, el programa també serveix com a recordatori de per què cal no confiar en el patriotisme, començant sempre pel propi. Per molt arrelada que estigui dins la història de les civilitzacions, i per reconeguda que hagi estat no tan sols quan va morir Francesc Macià (al reportatge s'esmenten altres casos famosos del moment, com el de Lenin), sinó també fins als nostres dies (recordem Diana de Gal·les, o els dictadors de Corea del Nord Kim Il-Sung i Kim Jong-Il), la pràctica d'embalsamar líders polítics és macabra. Ara bé, aprofitar l'embalsamament per extreure el cor del finat i galvanitzar-lo, amb el propòsit de convertir-lo en un símbol de Catalunya, és una ocurrència estrambòtica i malsana, que connecta sense gaire esforç amb altres comportaments obscens i poc recomanables. Que, després, una quantitat important de persones adultes i formades assumissin el símbol com a seu fins a acompanyar-lo en el periple que es descriu al reportatge té a veure, justament, amb la dimensió totèmica que adquireixen els símbols, i que l'antropologia, de Lévi-Strauss cap aquí, té profusament estudiada: entre d'altres qüestions determinants, el símbol reclama la seva defensa i protecció, ja que l'enemic voldrà sempre profanar-lo i/o destruir-lo. I per tant, encara que un individu no hi cregui, o hi mantingui una sana distància escèptica, acabarà custodiant el símbol i esdevenint al seu torn un patriota a ulls dels altres, etc.
En el mateix reportatge, l'historiador Enric Ucelay - Da Cal (que, juntament o en contraposició amb el també historiador Joan Esculies, hi exercien el paper d'autoritats) mencionava el que podia ser una explicació plausible d'on va sortir aquest cor estotjat en formol dins una urna de plom: es diu que el doctor forense Callís, que va ser l'autor de l'embalsamament, va consumir al voltant de trenta cafès, i tres botelles de conyac, durant les vuit hores que va durar l'operació. I també, que l'ideòleg de l'extracció del cor per elevar-lo a la categoria de símbol, el poeta i conseller de Cultura Ventura Gassol, tenia tirada a la cocaïna. A la llum d'aquestes informacions s'entén millor, si més no, la lògica de la maniobra (i, posats a dir, dels poemes del conseller, que Llorenç Villalonga, quan tenia ganes d'enfotre-se'n del Noucentisme, citava, en els seus articles al diari El Día, com “las empalagosas confituras de Ventura Gassol”).
El patriotisme de relíquies, com la fe religiosa expressada de la mateixa manera, han existit i segurament existiran sempre, però això no els fa menys inquietants. Al final són menuts, butzes, vísceres, ossets: porqueria. I al darrere, algun il·luminat o algun salvapàtries mirant de treure profit personal d'una idea compartida per la comunitat. O mirant, simplement, de servir una causa, que pot tenir conseqüències encara pitjors.
