El fet de la nacionalitat catalana (1897)

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsD’una conferència de Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) inclosa a La Renaixensa. Diari de Catalunya (11/12/13-II-1897), en el llibre La nacionalitat catalana, i a l’a Renaixensa. Diari de CatalunyaLa nacionalitat catalanaObra Completa

[...]

Quan va constituir-se la monarquia espanyola, si l’activitat política fos un producte de l’Estat, els governants del nou Estat haurien desenrotllat una política nova: a l’Estat espanyol li corresponia una política espanyola. Però les coses van passar d’altra manera. Els governants varen seguir obertament la política d’una sola de les nacionalitats unides; i és que en el fons, disfressat amb el nom d’espanyol va governar, com segueix governant Espanya, l’Estat castellà, aqueix Estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d’espanyol ens imposa el dret de Castella i amb el nom d’espanyola, la llengua castellana. El mateix va passar al constituir-se la monarquia francesa, el mateix al formar-se l’imperi de Rússia, el mateix al reunir-se sota la corona d’Àustria, Hongria i la Bohèmia. Per això les nacionalitats tendeixen sempre a tenir un Estat que s’inspiri en el seu criteri polític: és més, totes fan esforços desesperats perquè aqueix criteri polític tingui per instrument de realització un sol Estat. A Grècia, per exemple, tant grec era l’Estat d’Atenes com el d’Esparta o el de Corint; no hi havia en cap d’ells ingerències forasteres; no obstant, les provatures de constitució d’un sol Estat per mitjà de la confederació van sovintejar cada cop més, fins que Grècia entera es trobà reunida sota el govern de Roma. Per això, quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia, de la mateixa manera que treballa per crear un art que respongui al seu sentiment de la bellesa. Els fets que ho comproven no els hem de cercar lluny, perquè tots els que ens trobem reunits aquí aquest vespre [a l’Ateneu Barcelonès] presenciem i intervenim un gran moviment que començà creant una literatura, que avui no en té prou de donar vida a un art que creix i arrela a tot arreu, sinó que al mateix temps cerca per diferents vies l’elaboració d’una política catalana, la creació d’un organisme que doni forma concreta a les aspiracions i sentiments polítics del poble català. Avui no ens en adonem prou encara, però temps a venir, els que facin la història del període en què som, veuran clar, claríssim, que fent art i fent història i fent ciència fèiem els catalans d’avui alguna cosa més, fèiem pàtria, treballàvem en la gestació de l’Estat Català.