Festes i pàtries

Fa uns dies vaig tenir l’ocasió de gaudir d’una exhibició castellera, acompanyada d’uns amics italians que no n’havien vist mai cap. Com que es tracta de persones sensibles i inquietes, no van parar de fer-nos preguntes que, pobres de nosaltres, miràvem de respondre amb més o menys encert.

Com és natural, la cosa que els va cridar més l’atenció va ser la valentia de la canalla i, potser encara més, la dels pares que veuen els seus menuts enfilar-se tan amunt.

Quan els vam comentar que en el col·lectiu d’enxanetes i acotxadors solen haver-hi més nenes que nens, perquè són més decidides i valentes, vam haver de sentir l’aportació d’un “espontani” que era a prop nostre i que va considerar que potser, en realitat, més que valentes, les nenes són inconscients.

Després de respondre-li adequadament, vaig aprofitar l’avinentesa per explicar als italians que el lema que resumeix les virtuts del món casteller és: "Seny, força i equilibri". “Són qualitats que també poden resultar molt útils per a la vida en general”, van observar ells. Llavors els vam assenyalar que el seny sol considerar-se la característica principal del tarannà català. “Som un poble assenyat”, vam dir, amb una mitja rialla sarcàstica.

I l’amiga italiana, que va seguir de prop els esdeveniments de la tardor del 17 i des d’aleshores és absolutament solidària amb la causa catalana, va fer una observació que ens va deixar sense paraules. La nit anterior havien vist per primera vegada el correfoc de les Festes de Maig de Badalona i això li va fer pensar que, des del seu punt de vista, el nostre tret diferencial és la valentia. “Tant el correfoc com els castells requereixen valentia”, va dir. I també demanen la participació de tothom. La gent s’acosta a fer pinya i s’atreveix a barrejar-se amb els diables a sota de la pluja d’espurnes. Sou valents i us impliqueu: per això vau poder fer l’1 d’Octubre.

Vam continuar veient els castellers i responent com podíem als dubtes que l’espectacle els suscitava. Aleshores, un home alt i cepat, de cabells rossos i ulls blavíssims, suposo que pensant que nosaltres érem una mena de guies, va començar a fer-nos preguntes. La seva curiositat, però, no anava tan dirigida als castells com al balcó de l’Ajuntament. Va voler saber si l’home amb barba era l’alcalde de Badalona i si era el mateix al qual havien multat per conduir begut. Aclarit el dubte, va insistir: però aquest que hi ha ara és del mateix partit, no? I, com que seguia fent una pregunta rere l’altra sobre les festes i sobre la ciutat, al final li vaig preguntar si era un visitant casual o si residia a la ciutat. 

“Fa un temps que visc aquí”, va dir, sense allargar-se. I d’on ets? Vaig voler saber. La seva resposta em va deixar glaçada: “Soc del pitjor lloc del món”. He de reconèixer que amb el seu accent i el seu aspecte físic –i en la conjuntura actual– era fàcil deduir d’on procedia, però per pura educació vaig fer veure que no l’entenia. “Soc de Rússia”, va aclarir. I es va produir un silenci un xic violent. De seguida vam intervenir, trepitjant-nos els uns als altres, per assegurar-li que no teníem prejudicis i que “a tot arreu hi ha de tot”. Va fer un somriure trist i va acomiadar-se. El vam veure allunyar-se passant entre la gentada que omplia la Plaça de la Vila. El so de la gralla l’acompanyava.

La nostra innocent jornada festiva va esdevenir un debat intens sobre les identitats i les idiosincràsies dels pobles. Sobre com ens pesa i com estimem el fet de pertànyer, amb totes les conseqüències, a això que anomenem pàtria.