No esperava gens ser designat pregoner de les festes del barri on he crescut al mateix temps que ho feien els impostos desproporcionats que hi paguem. Em preguntava què m’ha fet mereixedor d’aquesta magnífica distinció. I jo mateix em responc atenent les dates, les carbasses prèvies de múltiples famosets i pseudocelebritats de la zona i, principalment, la manca de pressupost. En qualsevol cas, assumeixo amb emoció i un nus a la gola -fruit dels canapès ressecs que m’acaben de servir- el privilegi d’adreçar-me a tots els habitants que avui us aplegueu a la plaça Major del nostre barri de Desgràcia. Des d’aquí dalt em sembla contar-ne més de mitja desena. Tot un èxit d’assistència tenint en compte que tres quartes parts de la plaça estan aixecades per les sempre oportunes obres de millora dels resultats en les pròximes municipals.
Aquest pregó és el tret de sortida d’unes festes que combinen amb excel·lència costums i modernitat. A quarts de vuit se celebrarà la tradicional eucaristia solemne amb la tradicional assistència de persones que tradicionalment mai van a missa. I a la nit podreu gaudir de les noves tecnologies aplicades al sector de les fires, amb escopetes intel·ligents que disparen on volen menys a l’objectiu i una sofisticada màquina del ganxo incapaç de sostenir ni una ploma de colibrí. Veureu que el programa d’actes és ple d’activitats pensades perquè tothom en gaudeixi, les critiqui o totes dues coses alhora. No em puc estar de destacar un parell de clàssics. Les Festes de Desgràcia no serien el mateix sense l’imprescindible concurs de decorar carrers amb ampolles de cervesa buides, restes orgàniques i humanes. I tampoc us hauríeu de perdre la xocolatada, que aquest any compta amb el patrocini i el servei d’urgència del gremi de digestòlegs.
Desgraciencs i desgracienques, que tingueu una bona festa amb civisme i respectant el descans dels veïns. Això si encara en queda algun que no hagi fugit a una altra ciutat o a l’altre barri.