Els protagonistes del vídeo van en pantalons de piscina, sense samarreta, i amb una copa a la mà. En aquest cas són al terrat d’un edifici de la Rambla. Criden i increpen els anants i vinents i hom pensa que podrien acabar fent balconing sobre llamborda. Han llogat un pis fosquíssim, sense cap ventilació, però, això, sí, al rovell de l’ou i amb terrat. Un cop, buscant casa en vaig veure un. Els inversors van sorprendre’s i no van creure’s que jo el volgués per a viure-hi. Era un pis de quan la llum no era un luxe. Aquests nois, potser aquesta nit ja no són vius. No puc dir–em sap greu– que em sàpiga greu.
A Can Castanyola, la masia rural de Sant Cristòfol, on vivim, passa el mateix. Els éssers, guiris en tota la seva esplendor, o semiautòctons amb ganes de piscina, lloguen la casa per a una festa. Tothom té dret a una festa, però no tothom hauria de tenir dret a llogar a diferents éssers casa seva per a festes continuades. Esclar que és legal posar Shakira a tot drap durant el dia. Esclar que és legal cridar, capbussar-se, caminar borratxo pels camps sembrats, fer pipí als arbres durant el dia. Però no és moral. Veient-los, només podem desitjar, els veïns, que Darwin tingui raó i l’evolució de les espècies sigui un fet. Si és així, no arribaran a demà.
Els amos de les cases llogades, naturalment, són a Mallorca, a l’Empordà, a Suïssa o a Baden-Baden. Gaudeixen de la pèrgola i la gandula, del cant dels ocells i del xiuxiueig de la minyona, gràcies als diners que cobren dels lloguers a la guirior. Com més festes permetin, més lluny seran de les festes.
