¿La festa de tots els catalans?

Aquest dimecres, a Els matins de TV3, Teresa Cunillera interpel·lava així el president Aragonès: “L’Onze de Setembre és la festa de tots els catalans, tinguem la ideologia que tinguem. Encara que no siguem independentistes, som catalans i, per tant, és la nostra festa, no?” I Aragonès s’hi va mostrar d’acord: “La Diada és de tot el país perquè el país és de tothom”. No podia dir altra cosa. Hauria sigut una greu incorrecció política afirmar que o bé no és la festa de tots els catalans o bé només són catalans (de debò) els que s’identifiquen amb el que reivindica i commemora. I, tanmateix, aquesta disjuntiva captura molt millor la veritat que la veritat oficial, que, al final, és només una d’aquelles mentides flagrants que apuntalen les institucions i la convivència. Vull avui reflexionar una mica sobre tot el que comporta. Imaginem que algú preguntés a Aragonès si sent que el Dotze d’Octubre –la festa nacional d’Espanya– és la seva festa. Certa simetria és òbvia, però dubto molt que el president digués que sí. La veritat torna a estar en la disjuntiva: o bé no és la festa de tots els espanyols o bé no tots els espanyols són (autèntics) espanyols. I el primer que diria que no s’hi sent és el mateix Aragonès.

La festa que celebra la voluntat extrema, fins a la mort, de no sotmetre’s mai a tot el que Felip V representava no pot ser la festa dels que accepten ser súbdits de Felip VI. I diria que hi ha milions de ciutadans de Catalunya que accepten ser-ne. Ni Espanya ni Catalunya s’haurien de fer trampes al solitari proclamant que les seves èpiques festes i tot l’imaginari nacional/nacionalista que les acompanya són festes de tots els espanyols i tots els catalans, entenent el concepte en el sentit més administratiu. En la pràctica, cap exaltació d’una nació –com ho és sempre una festa nacional– és compartida per tots els seus ciutadans. L’emoció irracional a què necessita apel·lar per generar adhesió és també, en part, excloent. No tothom la pot sentir com a seva. Ja ho deia Georges Brassens: “Le jour du 14 juillet je reste dans mon lit douillet”. Però en el cas concret de l’Onze de Setembre i el Dotze d’Octubre hi ha, a més, una clara confrontació d’èpiques. Cal mirar cap a una altra banda per no veure la seva nul·la intersecció: per no veure que el que sent com a seva l’una no sent com a seva l’altra.

Tinc clar que el conflicte Catalunya-Espanya va per llarg, i diria que les seves respectives festes nacionals no ajuden pas a apaivagar-lo. Ancoren les dues nacions –o els dos frustrats projectes de fer coincidir nació i estat– en vells ressentiments, les encastellen. Ja sé que avui no toca dir això (i tampoc quedar-se al llit), però igual com m’agradaria veure molta menys passió espanyolista el Dotze d’Octubre, menys cabres i molt més civisme, també m’agradaria un Onze de Setembre en què els valors universals, racionals, passessin tan per sobre de les èpiques i les torxes abrandades que el màxim nombre possible de catalans –mai tots, però sí molts més– el poguessin sentir com la seva festa.