La festa de la rumba catalana (1978)

Crònica de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020), crític de música popular, a l’Avui (15-XI-1978). És un peça periodística que ens mostra el poc interès que desvetllava fa quaranta-sis anys la rumba catalana. Pocs anys després Peret es va anar consolidant com el principal referent d’aquell gènere que es va convertir en un element imprescindible a les revetlles de l’època. El passat 26 de juny tots el partits –tret de Vox, que es va abstenir–, van aprovar al Congrés una proposició d’ERC perquè Espanya presenti davant la Unesco la candidatura de la rumba catalana com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

L'organització de «Llegó la Rumba!», el festival musical que se celebrà dissabte passat 11 de novembre a la nit al Palau Municipal d'Esports de Barcelona, fou una molt bona pensada de la gent de Cabra, gràcies a la qual vam poder veure aplegats en un mateix escenari i en el decurs d'una mateixa actuació Peret, Los Amaya i Gato Pérez, que ens oferiren unes interpretacions plenes d'enginy i de gràcia, el denominador comú de les quals fou òbviament la rumba catalana. I encara que la manca d'assistència de públic fou sorprenent -menys d'una quarta part de la capacitat del local, amb a penes dues mil persones-, cal dir que «Llegó la Rumba!» fou una experiència francament interessant. La rumba catalana és un gènere musical eminentment popular, les arrels del qual són ben clares, perquè han estat els gitanos catalans els qui l'han divulgat una mica pertot arreu aquests darrers anys. I fou precisament Peret, l'encarregat de popularitzar la rumba catalana aquí i fora d’aquí en el món de la música popular i a les festes de tota mena, el gran protagonista del festival de dissabte passat a la nit. Les seves interpretacions, carregades d'una gràcia d'allò més directa i popular, van marcar sens dubte els punts de major interès d'un festival que, precisament a causa de l'escassa assistència de públic, tingué com a defecte principal la manca d'alegria necessària en una manifestació d'aquestes característiques. Les actuacions van ser molt distintes. Per una banda, el coneixement de l'ofici de Peret, un dels homes que a casa nostra domina amb major intel·ligència els més diversos recursos de la interpretació de dalt de l'escenari estant i, per l'altra la marxa originalíssima de Gato Pérez, amb tota una dosi de creativitat molt estimable, i a mig camí Los Amaya, uns professionals d'una vàlua considerable i que a la vegada cerquen constantment formes noves de comunicació amb el públic, van ser els punts definitoris d'un festival que no caigué en cap moment en el fàcil parany dels convencionalismes habituals, i que tingué com a mèrit principal oferir-nos l'oportunitat de tenir un contacte directe i personal amb alguns dels més destacats intèrprets d'un gènere musical inequívocament popular, arrelat a casa nostra des de fa molt de temps i a la vegada clarament inserit en la línia de les manifestacions musicals contemporànies d'arrel llatina. A desgrat de la inassistència de públic, «Llegó la Rumba!» fou una experiència d'allò més interessant, la continuïtat de la qual pot fer que cristal·litzi definitivament una nova concepció de la rumba catalana. En aquest sentit, l'intent de dissabte fou notable.