Soc a la festa de l’oli, de la Fatarella, a la Terra Alta. Res m’agrada més que anar a fira (amb artesania popular, menjar, beure…) amb cèntims per gastar. M'ho compraria tot, en una fira. Mel, cistells, fruita seca, culleres de fusta, salers de fang. I ampolles de vi i d’oli. Tastar oli, com ens agrada a tots. Sucar pa, com ens agrada a tots. I que poc que en sabem, oi? Aquesta festa, que se celebra des de l’any 99, ha fet una cosa per nosaltres. Posar al mapa oleic una varietat, característica de la Terra Alta, potser desconeguda per a tothom: l’empeltre.
Saber no sempre és conèixer (estic, sense voler, citant, però no del tot, els versos de Vicente Aleixandre). Pots no conèixer i saber. Però conèixer és estimar. Ens falta, encara, un coneixement, i per tant un amor, pel nostre oli. El fem aquí, és únic, no s’assembla a cap més. Per això, avui, a la Terra Alta, compraré oli per regalar. Em regalaré oli a mi, i jugaré a tastar, com quan jugo a tastar vi.
Aquest Nadal, hem de demanar al tió que ens cagui paneres catalanes. Com tothom al món amb les seves coses sortides de la terra. Comprem oli català, aprenguem a estimar-lo, anem a la Fatarella, mengem, vegem el concurs de llançament de pinyols, parlem amb els pagesos, amb els organitzadors. L’oli és un producte de luxe, és tan valuós com la tòfona o el caviar. A Itàlia, a la Pulla, allà on vam anar amb lectors de l’ARA, se l’estimen, el veneren, el donen a tastar i no conceben de gastar-ne cap altre. A Jaén, esclar, fan el mateix. Ho hem de fer nosaltres. No pot passar més temps sense que em faci a mans una ampolleta, petita, de regal, d’empeltre, comprada a la fira de la Fatarella. Pa, vi i oli. Això és el Mediterrani.
