Ferrater i Fuster, celebrats

Les commemoracions dedicades a Gabriel Ferrater i Joan Fuster amb motiu del centenari dels naixements llurs han acabat o ja són a les darreries, i és de justícia dir que han anat molt bé. L'Any Ferrater i l'Any Fuster han estat generosos en trobades, debats, recitals, conferències, taules rodones i un etcètera més que llarg i prolix d'activitats dedicades a aquests dos veritables clàssics moderns de la literatura catalana, en l'abast més europeu de l'expressió: volem dir que són dos autors (Ferrater com a poeta, Fuster com a assagista, encara que tots dos van fer moltes més coses, com també ha quedat palès a bastament) que resisteixen sense problema totes les lectures comparades que calguin per situar-los a la primera fila de la literatura que es va fer a Europa al seu temps. A més del programa d'actes, els Anys Ferrater i Fuster han donat peu a allò que és més important en aquests casos: la reedició de l'obra (o de gran part de l'obra) dels homenatjats, a més d'una bibliografia abundant i de qualitat sobre ells i la seva escriptura, en forma de biografies, pròlegs, articles, pàgines web, estudis, comentaris i, en definitiva, un bé de Déu de materials que fan paret i contribueixen a donar més solidesa a aquell que el crític Joan Triadú va anomenar el “segle d'or” de la literatura catalana, i que no és altre que el segle XX, del qual tant Fuster com Ferrater són protagonistes indiscutibles. L'abast dels homenatges, a més, ha arribat arreu de Catalunya, del País Valencià i de les Balears: dels Països Catalans, per fer servir la controvertida però afortunada expressió que va consagrar, precisament, Joan Fuster. Justament pel que fa a Fuster, la seva commemoració ha aconseguit la fita d'implicar, coordinats, la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, cosa de la qual Fuster no hi ha dubte que s'hauria alegrat –per motius evidents– però que també l'hauria irritat –pel fet que aquesta coordinació no s'hagués produït fins ara–. Les dues celebracions, a més, han comptat amb direccions de la màxima solvència, amb Jordi Cornudella com a comissari de l'Any Ferrater i un comissariat diguem-ne col·legiat en el cas de Fuster, amb Enric Sòria com a coordinador a Catalunya, Damià Pons i Fina Salord a les Balears, i Francesc Pérez Moragón i Voro Ortells al País Valencià. Els equips que han treballat amb ells ho han fet a fons i al màxim rendiment, i les inacabables llistes de convidats i col·laboradors (des de Marta Pessarrodona fins a Raimon, passant per qui es vulgui) fan tot el goig que cal.

Les celebracions d'efemèrides no són només, o no ho són sempre, simples formes de cobrir l'expedient amb una mica de despesa sumptuària. Ferrater i Fuster ens deixen com a llegat el deure de seguir sent capaços de ser –com deia Rimbaud– absolutament moderns, i de treballar en català, una llengua a la qual van dedicar tots els seus esforços i que cap dels dos mai hauria comès la coqueteria absurda de declarar morta o en vies de desaparició.