Ferran Sors, afrancesat i dandi (1982)
Peces històriques
De l’article de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) a l’Avui (20-VI-1982). Aquest estiu ha fet 185 anys de la mort del guitarrista i compositor Ferran Sors (Barcelona, 1778 - París, 1839). Sobre la formació d’aquest músic resten inèdites recerques de l’enginyer i historiador Albert Traserra. La mort li va impedir acabar-les. Feia la tesi sobre l’Acadèmia Militar de Matemàtiques, on Sors va estudiar durant quatre anys.
Si amb un cop d’ull, només, ens sentim atrets per tal o tal personatge de la vida real, i només al cap de molt temps podem adonar-nos que hi havia raons fundades i documentades per a sostenir aquesta simpatia, en el cas de Ferran Sors, músic, afrancesat i dandi, la meva adhesió sentimental es veu plenament justificada. M'he llegit d'una tirada el llibre de Brian Jeffery: Ferran Sors, compositor i guitarrista, que convenientment traduït publica Curial i l'Abadia de Montserrat. La vida de Sors és encara més novel·lesca del que jo m'havia imaginat, i la seva obra molt més extensa i molt més important del que la majoria de gent sabíem. Quan jo el convertia en el personatge literari, concertista en l'acadèmia de can Campdepadrós de la Portaferrissa, davant els ulls admirats del noi que després seria el poeta afrancesat i també “currotaco”, ben poc sabia del gran músic. Només alguna de les seves peces de guitarra [...] i una notícia en el Diario de Barcelona, com és ara l'estrena de Qui compra maduixes. Em permetia tota mena de llibertats respecte al concertista brillant, reconegut arreu del món, el feia tornar de Rússia quan encara no hi havia anat, i deduïa que Qui compra maduixes era una òpera, quan el més probable és que sigui un fragment de l'obra Serrafoll de Barcelona, o també dit Els crits de Barcelona, que Sors escrivia, seguint la moda del temps —recordem Crits de Londres i Crits de Paris—, utilitzant els crits dels baladrers de la ciutat, sigui dit de passada d'una gran bellesa melòdica, com es demostra en el llibre d'Aureli Capmany Els baladrers de Barcelona. Sors ens insinua amb aquesta obra el corrent de popularisme que es dibuixava ja a final del XVIII [...]. La vida de Sors és molt més densa del que jo podia imaginar, car el trobem convertit en un militar en plena Guerra del Francès, molt més afrancesat i progressista, com ens ho demostra el seu llarg exili, i molt més addicte a la causa de la llibertat, com ho expressa la dedicatòria de Sis divertimentos al revolucionari veneçolà Emmanuel Palacio Faxardo. El retrat que il·lustra la biografia ens el mostra, per altra banda, amb una bella estampa, amb el pentinat en coup de vent, que no hauria desmentit la definició de dandi d'un Chateaubriand. Descobrim també, gràcies a la biografia, que tenia el cor tendre i que les cabrioles d'una ballarina se l'enduen a través d'Europa. De retorn de Moscou s'instal·la a França, definitivament exiliat en un cementiri de París. I aquesta és la bella i novel·lesca peripècia d'un músic excepcional que imposà un instrument, la guitarra, gràcies a la seva mestria. I, per què no?, també gràcies al seu encant personal. Si no fóssim, com som, un país pobre, ben segur que ja hi hauria un film, o un serial televisiu, que ens explicaria, amb música i tot, la seva història.
