El veritable racisme

És la típica pel·lícula futurista ambientada l'any 5345, posem per cas. Una immensa nau espacial solca les immensitats del cosmos. N'hem vist dotzenes, de productes com aquest: des de Star Trek fins a Alien, passant per les múltiples combinacions de guions d'aquesta mena. Els tripulants, homes i dones, pertanyen a totes les races i colors imaginables. En aquest cas, el pilot és un home jove d'aspecte oriental, mentre que la responsable de seguretat és una atlètica dona que podria ser d'origen llatinoamericà. La metgessa és també una dona, en aquest cas de raça negra i de mitjana edat. Un dels científics de l'expedició, que és un blanc d'aspecte anglosaxó, va en cadira de rodes. El llenguatge que utilitzen tots plegats és exquisidament inclusiu, ni que sigui perquè, en cas contrari, la pel·lícula acabaria tenint problemes. Tot sembla, doncs, en ordre: l'any 5345 s'han trencat definitivament els estereotips de raça i de gènere. Segur? Gratem una mica en la superfície, perquè fins ara no ens n'hem mogut. Resulta que l'any 5345 hi continuen havent races. No s'han barrejat en absolut. Malgrat que han passat 3325 anys des de la nostra època, la metgessa té la pell tan fosca com els seus avantpassats africans, i els ulls del pilot tenen la mateixa forma que els dels xinesos o japonesos actuals. Doncs no, malgrat el pas dels mil·lennis, els blancs continuen intercanviant cromosomes només amb altres blancs, i els negres només amb altres negres.

En teoria, i tenint en compte el caràcter obsolescent d'aquest tipus de barreres racials, l'any 5345 els éssers humans hauríem de tenir un aspecte més homogeni. L'existència de blancs o de negres "purs" voldria dir que alguna cosa no ha acabat de rutllar. Peces essencials en la ideologia, avui hegemònica, de la correcció política, els estereotips són els arbres que ens han ocultat el bosc. A còpia de distorsionar la realitat estereotipant els estereotips, transformant-los en una eina d'anàlisi banal i repetitiva, ens hem oblidat que el racisme perdura perquè no sabem mirar correctament on toca. La nova censura actua com la vella i, en conseqüència, s'equivoca. Luis García Berlanga explicava que per enganyar els censors franquistes sempre incorporava algun element vagament eròtic perquè aquells tipus capficats s'hi fixessin de manera automàtica i, en conseqüència, deixessin de banda les brutals crítiques contra la hipocresia del règim franquista. ¿Com pot ser que pel·lícules com El verdugo o Bienvenido, Mister Marshall no fossin censurades en els seus punts més àcids? Doncs perquè els censors només estaven pendents de l'escot de Lolita Sevilla, no del rotund clatellot polític que implicava aquell guió. En relació a la persistència del racisme avui passa una cosa semblant, tot i que les maniobres de distracció es basen en nous elements. El veritable racisme, el racisme profund, habita territoris obscurs del nostre inconscient en què la correcció política, que és la cosa més superficial del món, no hi té res a pelar. Bé, superficialment sembla que sí, però és fàcil constatar que, a l'hora de la veritat, no serveix de res.

Quan l'haurem vençut, realment, el racisme? Quan esborrem la noció de raça del nostre inconscient: quin sentit tindria, llavors? Però ningú rema en aquesta direcció, com ara veurem. Quan Barack Obama fou president dels Estats Units es va repetir fins a l'extenuació que era el primer negre que arribava a la Casa Blanca, etc. Rotundament fals: Obama era tan blanc com negre. Si deixem ara l'alta política i anem a la cultura popular, ensopegarem amb casos semblants. Una de les grans icones de la música negra del segle XX fou Bob Marley, fill d'un matrimoni format per un anglès, que va morir prematurament, i d'una dona d'ascendència africana. Raça, quina raça? Ah, i per si no ho saben: el gran novel·lista Alexandre Dumas també era mulat. Hi ha molts altres exemples tan pocs coneguts com aquest. El racisme profund, el racisme preocupant precisament perquè no és percebut com a tal, està més relacionat amb el pànic a les barreges, a les transaccions genètiques a gran escala, que no pas amb les trivialitats que basteixen el reiteratiu discurs sobre els estereotips. Per lluitar contra el racisme profund, contra el racisme inconscient que s'enganxa com un xiclet, cal desmantellar primer la consistència científica de la noció de raça, i explicar-ho les vegades que calgui. Per iniciativa del govern –també els d'Obama– als Estats Units la gent continua (auto)classificada per races, però. En fi, per ells faran...