Polítiques de la desmemòria

Fa pocs dies, en una animada reunió de Meet, una persona comentava la seva preocupació pel to agre i puntualment virulent que avui torna a impregnar alguns articles d'opinió en certs mitjans. ¿Com substituir-lo per un veritable debat d'idees? Això per no parlar dels comentaris incendiaris que, dia sí i dia també, condicionen arreu del món la dinàmica de les xarxes socials i de les edicions digitals de tots els diaris. Qualsevol debat important és per força intens, però en cap cas hauria d'estar protagonitzat per actituds ressentides, malintencionades i verinoses. Existeix un problema previ, però: per arribar a constrastar honestament i constructivament determinades maneres d'entendre la realitat cal abans retornar als temes que vam tancar en fals en el passat. En cas contrari, només farem tombs sense sentit, inútilment. Els debats que al segle XX es van cloure amb una o altra impostura coincideixen, fil per randa, amb els temes tabú que actualment formen part del gran mur de contenció mental de la correcció política. Són les grans preguntes que, per raons purament conjunturals, no podien obtenir una resposta clara immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Posaré un exemple que sembla molt genèric però que, en realitat, és concretíssim: per què costa tant de reconèixer que abans de l'1 de setembre del 1939 el revers de les diverses democràcies liberals (enteses com un bloc) estava representat pels diversos totalitarismes (entesos igualment com un bloc, que va arribar a consolidar-se fins i tot amb el pacte germanosoviètic)? Aquesta simple qüestió continua sent discutida amb un esperit vagament revisionista, com si els crims del comunisme fossin matisables, o fins i tot disculpables, a diferència dels del nazisme. Encara genera teatrals esquinçaments de túnica ideològica, precisament perquè el tema forma part del mateix centre d'un debat que no ens ve de gust de recuperar, i ni tan sols admetre. És com aquella coneguda imatge d'un grup de persones que xerren distesament en una habitació on hi ha un elefant. Dissimular no serveix de res.

¿Fer veure que la República Popular de la Xina no és una dictadura de partit únic resoldrà alguna cosa? Alguns creuen que sí. Això és, si més no, el que podem deduir quan ens referim, amb tota la normalitat del món, a l'acabada d'estrenar Associació Econòmica Integral Regional (RCEP, en anglès), el cor de la qual és, en termes de volum, Pequín. Les condicions de treball i les llibertats d'una persona de Nova Zelanda, per exemple, que quedarà vinculada a aquest tractat, i les d'un treballador xinès, simplement no tenen res a veure. Res de res. Això no és cap secret, però hem decidit mirar cap a un altre lloc. Des d'un punt de vista sòrdidament pragmàtic tot plegat resulta comprensible. En canvi, des d'un punt de vista ètic -compte: no dic polític, ni ideològic- això no té la més mínima justificació. Sense disposar d'un consens clar sobre aquesta i una dotzena de qüestions més no és possible encetar un debat real sobre les grans contradiccions que un megatractat d'aquestes característiques anirà fent aflorar sense remei.

Heus aquí la paradoxa: avui, per poder substituir determinades agrors dialèctiques amb una veritable confrontació d'idees caldria acceptar primer l'existència d'un debat que mai no es va encarar amb valentia quan tocava. Aquests assumptes ens porten de patac, tant sí com no, al segle XX, altrament conegut com l'Era de les Ideologies. El vam tancar en fals per pura comoditat. Hi ha altres debats que menen fins i tot al segle XIX, o fins i tot al segle XVIII. Ara mateix, la brega postelectoral Trump/Biden oculta temes mai tractats amb franquesa, com el racisme, perfectament visible, que contamina la societat nord-americana des de la seva fundació. I no cal anar tant lluny: molts espanyols creuen que l'independentisme català és una mena de dèria que va començar el 2010 i es va resoldre amb el gran apallissament de l'1 d'octubre de 2017.

Tots els debats que estem comentant tenen almenys una cosa en comú: amb l'excusa raonable que cal mirar cap al futur, es decideix que cal esborrar el passat, o fer-lo a mida, cosa que no és gens raonable. Hem retret als nostres avis que miressin cap a un altre lloc quan el Tercer Reich va ocupar els Sudets. Els nostres nets potser ens retreuran el mateix a nosaltres en relació a Hong Kong, que només és una punta insignificant del sinistre iceberg de la Xina de Xi Jinping.