Vida desconfinada
Dissabte, dos de maig de 2020. Antiga Vila de Gràcia, Barcelona. És i no és un dia de primavera com un altre. Enfilem el carrer Gran en direcció Lesseps. A la vorera de la dreta, un grup de cinc noies miren àvidament, sense cap mena de dissimul, dos nois que corren, suats. En creuar-se, tots somriuen amb una certa malícia. Les noies parlen francès; és probable que hagin passat el confinament en algun dels col·legis majors que hi ha molt a prop. La cucanya obscura del sexe, el desig postergat per una ordenança administrativa... La majoria de vianants, però, no contemplen el món, sinó el mòbil, que és una versió bidimensional del món -la seva superfície-. El fet que després de tants dies sense sortir de casa la pantalla continuï sent preferible a la vida que passa -més ben dit: a la vida que s'esmuny de les nostres mans com una sorra molt fina- ni tan sols em sembla ja preocupant o depriment. D'alguna manera em fa tan feliç com aquell passatger a qui li ha tocat el millor finestral del tren i pot gaudir del crepuscle en moviment i alhora de la solitud (ningú no s'ha assegut a la seva vora amb l'Excel trist obert de bat a bat a l'ordinador). La primavera per a mi sol, penso. Quin privilegi!
A les escales de l'església dels Josepets de Gràcia, a la plaça de Lesseps, hi ha crescut herba. La veig des de ben lluny. Des d'on soc, tinc exactament la mateixa perspectiva que els germans Baños quan van rodar Barcelona des d'un tramvia l'any 1908. En aquests 112 anys, el punt concret on som no ha variat gaire. Fa temps, anant cap al carrer República Argentina, una dona gran que vesteix d'una manera estrafolària, i a qui he vist en altres ocasions, em va dir tot assenyalant el temple: "Jo em casaré aquí". Mai se sap, això...
Pujant per l'avinguda de Vallcarca, que tothom continua anomenant avinguda de l'Hospital Militar, una parella que surt d'un portal amb l'uniforme dels runners ens saluda afablement. Li pregunto a la meva dona si els coneix, i m'assegura que no. Aquest costum l'ha generat la vida social de balcó a balcó dels dies llargs de confinament. És una cosa nova que no sé si durarà gaire. Si fos així, resultaria esgotador.
Un cop remuntada l'avinguda de Vallcarca -després de tants dies de caminar poc, el pendent es fa dur- divisem l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ara, als hospitals s'hi neix i s'hi mor. Abans la vida anava del bressol a la tomba. Avui, en canvi, el nostre segment irrisori de temps discorre de la maternitat a l'UCI, passant abans per oncologia o llocs similars. Pertanyo a la primera generació que considera que això és normal. No crec que tot plegat sigui ni millor ni pitjor que abans. L'únic que varia és aquella mena de bata de paper que et fa ensenyar el cul sense remei, i el peix bullit i revingut d'un dinar que potser serà l'últim. "La vida és una impressionant collonada ridícula", escriu el mestre Pla a les Notes del capvesprol. Una frase així només s'escriu de matinada, molt tard, després d'haver begut massa whisky i fumat molts Ideales.
Prop de l'Hospital de la Vall d'Hebron hi ha el barri de la Clota: un lloc secret, un anacronisme fascinador, mil vegades més interessant que els monuments que surten a les guies turístiques. És un poblet d'una altra època encara envoltat d'hortets. Una vegada, la meva dona i jo ens vam creuar amb una perdiu al carrer d'Alarcón. Una perdiu! És una de les coses més estranyes que ens ha passat passejant per Barcelona. Com que fa una setmana va ploure tantíssim, la verdor és intensa. M'aturo davant d'una olivera que encara té alguna flor, minúscula, grogueta -molta gent creu que les oliveres no fan flors-. Hi ha també un nesprer ben carregat, i més endavant, un ametller. Agafo tres o quatre ametllons per menjar-me'ls a casa -són de la varietat llargueta, no marcona-. Maria Mercè Marçal: "Junts hem menjat / —foravilers de tarda— / ametllons verds / de la branca més alta / robats d'un hort / sense porta ni tanca..." Em ve al cap la veu de Ramon Muntaner, que va popularitzar aquest poema extraordinari, i evoco també la portada d'un disc on se'l veia amb un cabell arrissat i selvàtic. I tot plegat em porta a primaveres de fa 35 o 40 anys a la Granja d'Escarp, on vaig aprendre, entre altres coses, a distingir una ametlla llargueta d'una de marcona, i a mirar el món arran de terra, com els grills, i a admirar coses que no surten -que no poden sortir- de la pantalla dels mòbils. L'olor violenta d'herba aixafada dels ametllons -dels aumellons, com es diu allí-. La vida que arriba i que se'n va un bon dia, sense avisar. La vida i la mort d'aquesta primavera estranya.
