Del turisme com a última opció
Resulta evident que un dels segments econòmics més tocats per la pandèmia és el del turisme. Paradoxalment o no, però, també és el sector que amaga les expectatives més llamineres tan bon punt les conseqüències del problema vagin amollant. La gent tornarà a viatjar amb normalitat, evidentment, i després de mesos de reclusió ho faran, de ben segur, amb més ganes que mai. Això, si més no, és el que es deriva del comportament recent dels mercats financers: dilluns en saber-se que hi ha una vacuna amb perspectives d'èxit a curt termini, els valors borsaris que més pujar van ser Meliá Hotels (37,08%) o IAG (26,07%) Si més no en termes percentuals, el repunt resulta espectacular. Les expectatives són molt altes.
A Catalunya en general, i a la ciutat de Barcelona en particular, el turisme ho condiciona tot, per a bé i per a mal. Baixar per la Rambla amb una certa normalitat, per exemple, és una cosa que molts gairebé no recordàvem. És una experiència agradabilíssima, i més en aquesta tardor tan canònica que fa enguany. Contemplar dotzenes i dotzenes d'hotels i restaurants tancats, en canvi, no fa gaire gràcia. Molta gent viu d'això. Moltíssima. Una altra cosa ben diferent és si aquesta activitat paga realment la pena en termes col·lectius i globals. Miquel Puig ha explicat molt bé que això és més que dubtós, entre altres coses perquè els llocs de treball que genera són, en general, poc qualificats, i també perquè implica inversions gegantines en infraestructures.
Té futur, tot plegat? A llarg termini, no ho sé pas. El turisme actual es basa en una ficció que, en un món tan homogeni com l'actual, no té gaire sentit. Tot i que siguin exactament iguals, hem de fer veure que el puro que ens han venut al llunyà Santo Domingo és més bo que el que podem comprar cada dia de l’any a qualsevol estanc de casa nostra; i cal fingir igualment que l’ensaïmada que hem comprat a l’aeroport de Palma té més bon gust que la que podem adquirir a l’aeroport de Barcelona... Aquestes estranyes simulacions són la base de la indústria turística mundial i, probablement, han arribat al seu límit, si més no entre certs sectors de la societat. Perquè no hem d’oblidar que aquí hi ha un delicat component social del que cal no fer abstracció. Fa només trenta-cinc o quaranta anys, una estada en determinades platges del Carib denotava un més que considerable nivell social. En fa vint o vint-i-cinc, el lloc va ser acaparat per la classe mitjaneta. Avui, pocs anys després, aquell mateix complex d’hotels ha esdevingut el destí quasi obligatori de les parelles de nuvis de l’extraradi profund. Tot això no està bé ni malament: simplement són coses que cal constatar amb un mínim d’honestedat, i treure’n les conclusions pertinents. Entendre el problema del turisme en clau classista resulta incòmode però permet entendre algunes coses que d’una altra manera no disposarien d'explicació. ¿Està en crisi una mera fórmula –la clàssica, la del turisme de masses– o bé està començant a exhaurir-se, en general, la mateixa motivació que porta al turisme? Això ho dirà el temps. La segona possibilitat no s’ha de descartar a llarg termini: potser estic molt desinformat, però no tinc notícies de cap moda que hagi estat eterna.
Tant si estan relacionats amb el turisme o amb qualsevol altra cosa, els debats maximalistes i conceptualment primaris no acostumen a resoldre les coses. ¿Turisme sí o turisme no? Aquest plantejament és ridícul. Ara, en plena pandèmia, tenim davant dels nostres ulls com és el món sense turistes. Per a uns és agradable i per a d'altres simplement catastròfic. Convé, doncs, matisar. També convé quantificar què ha representat realment –en termes globals, fent alhora sumes i restes– la suspensió gairebé total d'aquesta activitat econòmica al llarg d'uns mesos. Dur a terme aquest balanç és més difícil del que sembla perquè hi ha moltíssimes variables a tenir en compte.
En tot cas, la pregunta substancial que convindria fer-se és la que s’insinua al títol d’aquest article: ¿el monocultiu del turisme és el resultat d’una decisió calculada i voluntària o bé una simple reacció desesperada relacionada –si més no a casa nostra– amb l’evaporació de la indústria productiva de tota la vida? Quan jo era un nen, als anys 70, a Catalunya es feien moltes motos, posem per cas, i competien amb èxit arreu del món. Es feien moltíssimes altres coses, i a Alemanya encara les fan. Amb franquesa: ¿ens dediquem a això perquè volem o perquè ja no donem més de si i hem d’ensenyar les romanalles que van edificar les generacions anteriors? És una pregunta ben depriment, aquesta.
