Quan la solidaritat requereix un pla

i Ferran Sáez Mateu
12/06/2018
3 min

FilòsofLa primera vegada que vaig conèixer un africà va ser entre finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Al Segrià van començar a aparèixer nois gambians per treballar al camp. La majoria eren musulmans d'ètnia mandinga. Havien vingut per estalviar i posteriorment casar-se i comprar més terra al seu país. La seva conducta era exemplar. Gairebé cap era de Banjul, la capital de Gàmbia, sinó d'una zona concreta de l'interior d'aquest país minúscul. Molts se'n van tornar, alguns es van quedar. En tot cas, sempre va regnar l'harmonia. Quin era el secret d'aquella bassa d'oli multiracial i multicultural? És ben senzill d'explicar: havien vingut a buscar feina i la gent que els contractava els l'oferia ben a gust, perquè llavors n'hi havia a cabassos. Duien una existència senzilla perquè estalviaven tant com podien, però no miserable. Quasi tots havien arribat amb un simple visat turístic i no tenien papers. No els hi demanava ningú, però. Després les coses van canviar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Això que acabo d'explicar no és una mera anècdota nostàlgica de joventut, sinó la clau més elemental per entendre per què de vegades –no sempre– aquest tipus de coses funcionen i d'altres no acaben tan bé. La majoria dels africans que veig avui a Barcelona recollint ferralla o dedicant-se a la venda ambulant il·legal tenen unes expectatives molt pitjors que els qui vaig conèixer fa quatre dècades. A base de tenacitat i de molta sort, alguns se'n surten. D'altres, en canvi, porten una vida gens envejable. Són nois joves, amb ganes de dur una existència millor de la que tenien al seu país. És improbable que ho aconsegueixin, però: no em sé imaginar com podrien fer-ho en aquestes circumstàncies.

Una de les primeres mesures –diguem-ne– vistoses de Pedro Sánchez ha estat l'acolliment d'un vaixell anomenat 'Aquarius', que porta 629 persones de diferents nacionalitats que vagaven pel Mediterrani sense que Itàlia ni Malta volguessin fer-se'n càrrec. Des d'un punt de vista ètic, és evident que no es podia ignorar aquest nombrós grup de persones. També és clar, però, que des d'una perspectiva política convé calibrar molt bé quines són les conseqüències a mitjà i a llarg termini del que es fa i del que es deixa de fer. Tanmateix, si el que es busca és un cop d'efecte inaugural –una foto–, l'acte surt a compte. En tot cas, si només es tracta d'això ja no estem parlant de solidaritat, ni d'ètica, ni de política, ni de res.

A mi m'agradaria pensar que la mesura de Sánchez obeeix a un pla més ambiciós i complex que el d'obrir el port de València a l''Aquarius'. Si aquest pla no existeix, o no es pensa desenvolupar, llavors tenim un problema. Què passarà quan altres vaixells carregats de persones en les mateixes circumstàncies posin rumb cap a ports espanyols? En quin tipus d'instal·lacions s'acollirà dignament aquesta gent? I, un cop acollits, quines seran les seves expectatives? Perquè una cosa són les persones que fugen d'una catàstrofe, d'una guerra o d'algun desastre imminent i una altra les que han iniciat aquest perillós periple amb la intenció d'establir-se en un lloc que els ofereix més avantatges. En un cas parlem d'un problema humanitari; en l'altre, d'una altra cosa. En cap dels dos casos, però, es pot abandonar la gent al mig del mar. Això, al meu entendre, no fora propi de països civilitzats ni de persones decents.

Els grans fluxos migratoris estan documentats des d'èpoques remotes i, d'alguna manera, són els responsables que el món sigui com és avui: els Estats Units no existirien si no s'haguessin portat fins al límit aquests moviments de persones d'una banda a l'altra de l'Atlàntic. Som, doncs, davant de fets que no tenen res de nou. Les circumstàncies que els envolten, però, tenen ben poc a veure les unes amb les altres, i per corroborar-ho no cal remetre'ns a les migracions que descriu l'Antic Testament, sinó simplement al Segrià de quan jo tenia setze o disset anys, que he provat de descriure al començament d'aquest paper. En aquell moment, la solidaritat no requeria cap pla perquè, de fet, allò no hi tenia res a veure. Hi havia gambians que buscaven feina i hi havia pagesos lleidatans que necessitaven la seva col·laboració. Oli en un llum, doncs.

Ara les coses no són ben bé així. Això implica dissenyar un projecte a llarg termini que no sembla pas senzill. Acollir persones sabent que, per manca d'una feina decent, acabaran recollint ferralla o venent roba falsificada, em sembla una decisió políticament qüestionable i moralment equívoca. Però potser vaig errat i aquest pla existeix.

stats