Salvatge oest

El final de la tarda d'agost era un blues, però resulta que llavors no sabíem què era un blues, i això ho complicava tot. Els envelats de la festa major superaven qualsevol expectativa d'una pel·lícula de Fellini, però tampoc no sabíem qui era Fellini. Llavors no en teníem notícies, de tot allò: les cuines de les nostres àvies estaven més a prop de les dels romans que no pas de les de la gent que transitava el segle XX. Vam menjar perdius embolicades amb una fulla de col i enterrades a la cendra del foc a terra, i a fora hi havia una parra, i el gos intemporal, sol·lícit però digne, que li havia portat la perdiu al seu amo. Aquells animals encara no s'havien embrutit amb el pinso, ni tenien noms ridículs. Eren gossos ahistòrics. Al Segrià de la meva infantesa, als gossos no se'ls humanitzava patèticament com es fa ara. Al contrari: es tenia cura de la seva identitat canina. A Barcelona els gossos només bordaven. A la Granja d'Escarp els gossos, a més, nyagolaven, runaven, clapien, llapien... No se'ls comparava amb les persones, sinó amb altres animals. "La gossa va moguda com una llebre" (traducció: la gossa està en zel). Consti, amics lectors, que els estic oferint el tast d'un català que, avui, més que exòtic, és gairebé secret. Amb aquesta expressió ja en tenen prou; encara es malacostumarien.

Ara que ja sabem què és un blues, ara que ja hem vist totes les pel·lícules de Fellini i les tenim associades a la música melancòlica i alhora distant de Nino Rota, justament ara, som conscients d'haver transitat el final d'un món fascinador al qual no només no li vam donar cap importància, sinó que fins i tot ens va arribar a avergonyir. Ara sabem que érem nosaltres els qui havíem de posar nom a les coses, capturar-les en el si d'una frase, de milers de frases, i transformar-les en literatura. Aquesta és una de les escasses responsabilitats d'un escriptor: dignificar coses per mitjà de la paraula, refer-les, modular-les, reubicar-les. El passat i la memòria no són res sense els mots. Els mots tampoc no són res en si mateixos. Una manera de superar aquest nihilisme obscur és escriure amb determinació, amb convicció, però també amb la consciència d'estar activant un mecanisme que té una dimensió pública.

Vaig tenir la immensa sort de néixer en un món dur, en tots els sentits. Jo encara he sentit dir, amb tota la naturalitat del món, l'expressió "home de respecte", molt abans de Mario Puzzo i de les pel·lícules de Coppola. Tot això es pot malinterpretar, òbviament, i aquest article també. No estic justificant determinades coses sinó provant d'explicar que no és el mateix habitar un món francament hostil que anar a comprar melindros a la pastisseria Foix de Sarrià, posem per cas. No vull contraposar dos mons. En tinc prou subratllant-ne les evidents diferències. Sigui com sigui, m'han dolgut molt els recents estereotips que transformaven els pagesos del Segrià, que són la meva gent, en una mena d'explotadors sense escrúpols, etc. M'ha dolgut encara més que aquesta denúncia provingués de determinats personatges que prefereixo no adjectivar.

Cal educar en un respecte cap als pagesos. Com va intuir molt bé Vicens Vives, han estat el nervi ocult del país. No l’únic, òbviament: Barcelona és una ciutat de cabalers, i el passeig de Gràcia una frenètica competició de masos adossats. La psicologia del cabaler porta sense remei a una determinada manera de situar-se en el món. La de l’hereu també. El treball que fan els pagesos té tres característiques difícilment corregibles: està marcat per l’estacionalitat, per la col·laboració familiar i per la pura incertesa meteorològica (“Em fa més por que una pedregada”, “És més dolent que el fred tardà”). Aquestes tres característiques configuren un caràcter: no és el mateix viure d’un sou que viure de la terra. La naturalesa inevitablement estacional de les tasques agràries genera, com no podria ser d’una altra manera, necessitats de mà d’obra de caràcter estacional. Les condicions laborals són sens dubte millorables, però sempre estaran marcades per aquesta circumstància.

En el transcurs de la meva vida he anat observant que els estereotips negatius només es poden neutralitzar amb estereotips positius o, si més no, atractius. Es tracta de capgirar l’expressió “salvatge oest”, simplement. L’escriptor Vidal Vidal, entre altres, ho ha fet magistralment; i avui escriptores com Teresa Ibars o Anna Sáez mostren aquest mateix món d’una manera nova i molt interessant. Si no ho expliques tu, t’ho explicaran els altres. Perquè ara, insisteixo, ja sabem que som nosaltres els qui havíem de posar nom a les coses.