Representativitats imperfectes

Fa uns dies, i formant part de les celebracions del Dia de les Dones, vaig veure totes les diputades del Parlament de Catalunya somrient enmig de l’hemicicle. Era una bonica imatge commemorativa. La seva expressió facial era sincera, i amb raó: si comparem les fotos de les primeres legislatures amb les de les actuals, és evident que hi ha hagut un canvi positiu –tot i que encara insuficient– en relació a la representativitat de més de la meitat de la població (els homes passem avall més aviat –la naturalesa és sàvia– i això descompensa la piràmide poblacional). La representativitat homes/dones no és, en definitiva, perfecta, però no hi ha dubte que ha experimentat una transformació espectacular en només una generació.

Ara bé: la variable gènere, tot i que és molt important, no és l’única que convé tenir en compte si volem ser coherents amb els principis bàsics de la representativitat democràtica. En un estudi que van fer públic fa cinc anys Francesc Ponsa, Oriol Rua i Víctor Solé sobre la composició del Parlament de Catalunya, tot això que els comento quedava ben clar. Per exemple, el percentatge de diputats amb estudis universitaris era del 84,4%, amb només un 13,3% amb estudis secundaris. Fixem-nos bé que això és si fa no fa com si capgiréssim la composició de la població de Catalunya en relació a aquesta variable. Filem encara més prim: ni més ni menys que un 30,7% eren llicenciats en dret. Quasi un terç! Pel que fa a l’edat, l’aclaparadora majoria (68,1%) estaven en la franja entre els 36 i els 55 anys. Finalment, una dada significativa per entendre moltes coses: un 37,8% dels diputats provinents de les joventuts dels partits no havien tingut feines al marge de la política. Aquesta anomalia percentual convida a una reflexió profunda, però avui l’article no va d’això. És evident que un 84,4% dels catalans no tenen estudis universitaris, ni que un 30,7% dels catalans en general són advocats. Si contemplem les coses des d’aquesta perspectiva, podem afirmar amb rotunditat que la representativitat del Parlament de Catalunya resulta qüestionable.

També amb motiu del Dia de les Dones, vaig veure una entrevista que li van fer a TV3 a una representant de les anomenades kellys, és a dir, les cambreres de pis que netegen les habitacions dels hotels i altres establiments i que, majoritàriament, són dones. L’entrevistada afirmava que, només a la ciutat de Barcelona, eren unes 90.000. La pregunta és: aquest col·lectiu se sent representat al Parlament? I els pagesos del meu poble, a qui conec bé? I les persones discapacitades? No ho sé pas. Simplement em limito a constatar que aquesta possibilitat existeix, i no és cap disbarat.

Amb tot això vull dir, ras i curt, que encara que s’assolís una simetria perfecta en relació a la representativitat per gènere, el problema de la representativitat en general, que va molt més enllà d’aquesta qüestió, no es resoldria tan fàcilment. No oblidem, sense anar gaire lluny, que un dels crits de guerra del moviment 15-M era justament aquest: “No ens representeu”. Tenien dret a expressar-ho, per descomptat; però ni més ni menys que altres col·lectius que, tot i ser quasi invisibles, també existeixen, i no són pas minoritaris. La veritable nova pobresa, per exemple, són les àvies que malviuen a les grans ciutats amb pensions de viudetat misèrrimes, vergonyoses. Qui les representa?

En cas que algú pretengui fer quadrar aquest trencaclosques s’adonarà que és molt difícil, i a partir d’un determinat nombre de variables, impossible. Certament, hi ha una solució molt fàcil i còmoda que consisteix a ignorar l’existència de totes aquestes altres circumstàncies. Fer-ho té conseqüències políticament molt greus, però. El populisme ha crescut a nivell mundial gràcies a aquesta actitud. Encara que pugui semblar demencial, l’Amèrica blanca escarmentada per la crisi es va identificar amb Trump, i no amb Hillary Clinton, perquè en ella hi percebien la quinta essència de les elits, mentre que a Trump –un milionari que viu en un gratacel de la seva propietat!– el veien com ells. En aquest sentit, quan es pren la decisió d’ignorar que el 30,7% dels catalans no són advocats, posem per cas, s’obre la porta de bat a bat a aquest tipus de decisions col·lectives de biaix populista. La solució –si és que existeix– és complicadíssima. La diagnosi, en canvi, és basa en una cosa tan senzilla com escoltar les inquietuds de la gent. De tota la gent.