Refer la centralitat del sobiranisme
Crec que els qui donen per morta i enterrada la voluntat col·lectiva d’emancipació nacional que es va iniciar el juliol del 2010 en forma de protesta contra la sentència de l’Estatut s’equivoquen. Crec, però, que també s’equivoquen els qui consideren que el procés polític derivat d’aquella inquietud social té encara algun recorregut, més enllà de pròrrogues agòniques. Voldria insistir en aquesta distinció: la motivació col·lectiva que va engegar el procés segueix on era; la manera com es va intentar dur a terme en l’esfera de la política institucional, en canvi, va quedar reduïda a l’absurd la setmana passada al Parlament. Potser sobren els retrets amargs d’uns, però també estan de més les excuses ensucrades d’uns altres. S’ha fet el que s’ha fet, i això no és reversible. No n’hi ha cap, de “mentrestant”: a diferència dels infants, els adults prenem decisions i després n’entomem les conseqüències. Les decisions es prenen abans, i les conseqüències arriben després. Aquest “mentrestant” no existeix. Només és una excusa, i d’excuses la gent ja en comença a tenir un tip, per no dir un fart.
La voluntat democràtica dels catalans tindrà una segona oportunitat, evidentment. I una tercera, i les que convinguin. Però resulta quimèric pensar que aquesta voluntat democràtica es pot continuar expressant amb el mateix instrument parlamentari de què es disposa ara, com si no hagués passat res. Quan ni tan sols es poden aprovar uns pressupostos, ¿com es pot aspirar a emprendre dreceres infinitament més tortuoses? Si la deslleialtat, l’engany i el boicot formen part del guió des del primer moment, ¿quin sainet ruboritzador no acabarem interpretant? És ben lícit que el lector formuli ara un reguitzell de preguntes del tot pertinents: “I llavors, què? Convoquem eleccions? Llencem a l’aigüera l’actual majoria relativa?” Des de la meva modesta perspectiva, el primer que cal és abandonar els vols gallinacis referits a estratègies partidistes i també, molt especialment, tota la xerrameca pueril dels “fulls de ruta”, que, al meu entendre, ha estat la causa última de la situació en què ens trobem. Perquè tot això no és un afer de Junts pel Sí, o de la CUP, o de la resta de partits, o de la societat civil; ni es resoldrà mai plantejant calendaris impossibles que es desentenen sistemàticament de la realitat.
¿Com es pot encarar, doncs, una segona oportunitat? Penso que només hi ha una sortida plausible: refer la centralitat que va fer hegemònic el sobiranisme, i descartar completament les posicions marginals i minoritàries que l’han acabat torpedinant. Quan parlo de centralitat no em refereixo al centre polític, sinó al centre social: al conjunt de valors compartits per la majoria, independentment de quin sigui el seu vot. Tot plegat va molt més enllà, doncs, d’estructures de partit o de programes electorals. Hi ha persones del meu barri, Gràcia, que fa poc van redactar un escrit en què explicaven que vivien atemorits per una minoria. Aquesta gent representa una cosa, i els qui els trenquen els vidres dels aparadors en representen una altra. És així de senzill. Refer la centralitat no vol dir mirar quin carnet polític té cadascú, si és d’ERC, o vota el PSC, o milita a CDC, o al Partit Animalista. No: refer la centralitat vol dir simplement tenir clar que hi ha gent que vol treballar i gent que creu en els subsidis massius; gent que es comporta cívicament i gent que crema contenidors; gent que fa coses i gent que es queixa de coses. Si es tracta de tornar-ho a provar, és imprescindible que ho tinguem clar i ho diguem sense estridències, però tampoc sense els eufemismes de certs mestretites que relativitzen conductes intolerables. Refer la centralitat, doncs, no és res més que actuar políticament d’acord amb els valors i actituds que compartim.
No és descartable que, ara mateix, no existeixi una majoria suficient per enfilar el camí cap a la independència. D’això en tindrem notícies més o menys fidedignes d’aquí ben poc, per cert: el 26 de juny. Llavors hi haurà dues opcions. Només dues. La primera, fantasiejar de nou sobre una majoria irreal, tot sumant peres, pomes i fins i tot prunes. Les conseqüències d’haver-ho fet estan tristament a la vista... La segona, treballar per consolidar una majoria social real que disposi d’una articulació política eficaç. Això és molt complicat, però perfectament possible. I quan el primari de guàrdia sol·liciti el famós “full de ruta” amb el seu corresponent calendari, li haurem de repetir que això va molt bé per repartir pizzes però no per fer política.
