08/11/2016

Periodisme de pallassos diabòlics

La història de les profecies autorealitzades o autoacomplides és tan antiga com fascinadora. En el transcurs de la meva vida, fins i tot, n’he arribat a presenciar alguna en directe. Tot comença sempre amb un rumor que, performativament, s’acaba autovalidant. Amb el següent exemple (que és real i es va produir al Segrià de la meva infantesa, a la dècada del 1970) el mecanisme es veu molt clar. Comencen a circular rumors sobre un empresari local. Diuen que té deutes pendents, que no paga quan toca als proveïdors, etc. “S’acabarà arruïnant ell i de passada mos tocarà lo rebre a naltros!”, assegurava la veu popular. Com a conseqüència del rumor, la gent deixa de portar-li fruita per envasar-la i comercialitzar-la. L’empresari, òbviament, s’arruïna, i de passada deixa deutes als proveïdors, etc. Llavors, coralment, el personal diu: “Ho veus?” Una profecia autoacomplida més, com sempre a partir de rumors.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De vegades, però, ni així: si la fantasia és massa maximalista, ni tan sols funciona la brama popular. És tot just el que va passar fa ben pocs dies, abans de la castanyada, en relació a la patètica rucada dels “pallassos diabòlics”, íntegrament fabulada per tots els mitjans de comunicació que es fan i es desfan. En si mateix, el tema és insubstancial i m’interessa ben poc; el seu significat, però, mostra un canvi qualitatiu que cal tenir molt en compte. Moltíssim. L’avanço: el subjecte imaginari anomenat “les xarxes” està prenent cos, s’està substancialitzant, i comença a substituir a poc a poc els subjectes reals i tangibles (com ara: “els pensionistes”, “els sabaters” o “els venedors de gelats”). Cada frase que comença amb l’expressió “Les xarxes diuen que...” està condemnada a desembocar en algun despropòsit, en la mesura que les xarxes ni diuen ni poden arribar a dir res -tret que, mamant-nos el ditet, arribem a confondre un percentatge que es fa ressò de coses efímeres amb un consens racional entre persones-. D’altra banda, una tendència que dura dos minuts i mig no és, per definició, una tendència. No és res.

Cargando
No hay anuncios

Què passa, però, quan aquestes xarxes “diuen” coses que no concorden amb allò que tenim -o, en aquest cas, que no tenim- davant dels ulls? Res, no passa res: simplement cal afinar la realitat, per dir-ho com l’exministre Fernández Díaz. Resulta que Instagram està ple de carallots disfressats de pallassos sinistres però pel carrer no se’n veu ni un... Cap problema! Anem repetint la història, anem mostrant aquelles fotos i, sense cap mena d’escrúpol deontològic, fem entrevistes a venedors de disfresses de Halloween que, amb les seves atònites declaracions, demostren “la preocupant magnitud del problema”. Ah, i que no hi falti algun “expert”! (Algun dia n’hauríem de parlar amb calma, sobre aquesta mena d’“experts”.) Esquifit balanç dels resultats: un noi de 19 anys de Badajoz, un de sol, fa una denúncia falsa a la policia, que respon amb una altra denúncia (en aquest cas vertadera, i amb conseqüències penals) per fals testimoni i obstrucció. Meravellós. El que resulta estrany és que no hi hagués més casos semblants, atès el bombardeig mediàtic. Això ja és aigua passada. El mecanisme que va generar el despropòsit, en canvi, segueix on era: s’ha transformat en una inèrcia, i això sí que és preocupant (més que els pallassos diabòlics).

Conec bons professionals que consideren que el periodisme és una cosa i les xarxes socials una altra, i que cal anar amb compte amb el tema. La credibilitat és la base última d’aquest ofici, i costa molt poc de perdre. Jo vaig una mica més lluny. Estic convençut que no estem davant de coses diferents, sinó directament antagòniques. Per tres raons: a) el mecanisme de la viralitat distorsiona sense remei l’abast o la dimensió real de qualsevol problema; b) l’anonimat de les fonts és incompatible amb qualsevol possibilitat de contrastació; c) la creació i expansió d’un tema no respon a cap criteri racional sinó, per exemple, a l’impacte emocional que pot provocar una foto. Tot plegat no és compatible amb l’exercici rigorós del periodisme. És oli i aigua. Al cap del carrer, el fantasma de l’autoreferencialitat: el periodisme basat en les capricioses ondulacions de les xarxes no acaba parlant d’esdeveniments rellevants sinó, com no podia ser d’una altra manera, de les mateixes xarxes socials. És un bucle previsible que no porta enlloc. És trist, i vulgar, i massa fàcil: tot comença i acaba en el telefonet que ara s’utilitza “com un rosari, i on l’amén és l’I like”, segons la descripció de l’interessantíssim filòsof germanocoreà Byung-Chul Han.