Les masses ho saben tot

Les donàvem per mortes i enterrades, a les masses, però han tornat. A començaments del segle XX eren manipulades a través de determinats diaris infectes, com el pamflet antisemita Der Stürmer, que va dirigir el nazi Julius Streicher. Avui la massa és alienada a les xarxes amb menys esforços argumentals: amb una imatge descontextualitzada ja en tenen prou. Un bon dia s'indignen contra els immigrants sense papers i al cap d'una setmana, després d'haver vist una foto commovedora a Twitter o a Instagram, defensen que no hi hagi cap restricció per a la seva entrada a Europa. Si s'ha produït algun crim abominable defensen la pena de mort, però si al cap de tres quarts d'hora s'assabenten que es va condemnar algú per error, en reclamen l'abolició immediata. No calen arguments: una imatge retocada i emocionalment homologable val més que mil paraules. Tampoc calen proves contrastades, ni aclariments, ni testimonis, ni cap altre tipus de mediació racional entre allò que ha passat i allò que simplement suposem que ha passat. El món es divideix entre l'I like i l'odi furibund. El món és de color blanc o bé de color negre; els matisos de gris pertanyen als cagadubtes o fins i tot als traïdors. Amb mi o contra mi. El món és tan senzill i alhora tan confús com aquests programes de Telecinco on la gent crida tota l'estona sense saber ben bé per quina raó. El món és, en definitiva, la pantalleta narcòtica del mòbil. La resta no existeix.

La setmana passada, al llarg d'unes hores, les masses es van fer revisionistes, segurament sense ni tan sols saber què significava aquest terme. Van guixar estàtues, van qüestionar personatges històrics, van pontificar sobre Occident com aquell qui canta a la dutxa, sabent que pots desafinar perquè ningú no sabrà qui ets. A Miami, algú va pintar de vermell l'estàtua de Colom i va dibuixar a la peanya una falç i un martell, suposo que per commemorar la desenfadada bonhomia de grans defensors de les llibertats democràtiques com ara Stalin, Pol Pot o Kim Jong-un. Després li va tocar el rebre a Churchill, i suposo que un dia d'aquests s'abraonaran sobre Pinotxo, que estava fet d'una fusta massa blanca i, a més, en comptes de nas tenia un estereotip fal·locràtic i heteropatriarcal que, quan mentia, li feia assumir submisament la culpa derivada de la tradició judeocristiana. Si es tracta d'això, permetin-me aportar una idea.

Bartolomé de Las Casas, un dels grans referents de l'esquerra indigenista llatinoamericana, va ser la primera persona que va proposar (amb èxit) la importació d'esclaus de raça negra al Nou Món, on va arribar el 1502. A partir del 1514 inicià una infatigable defensa dels indis contra els abusos dels encomenderos, que eren els colonitzadors que tenien assignats grups d'indis en règim de veritable esclavatge, tot i que legalment eren lliures. Las Casas proposà la primera importació d'esclaus africans, concretament 4.000 persones. Argumentava que, tenint en compte tant el testament d'Isabel la Catòlica de 1503 com les butlles alexandrines promulgades a Roma el 1493, els indígenes americans eren súbdits de la Corona, no pas esclaus. Els negres comprats als portuguesos, en canvi, no tenien aquesta condició jurídica i, en conseqüència, podien servir per alleujar la vida dels indis. Racisme? Aquest concepte és molt posterior; en el seu sentit modern l'utilitzà per primer cop François Bernier l'any 1684. Des de la perspectiva del seu temps, la idea de Las Casas era perfectament coherent, encara que avui ens sembli un despropòsit abominable. Al segle XVI prevalia encara la teoria aristotèlica dels esclaus per naturalesa, descrita amb tota claredat al capítol segon del llibre primer de la Política. La noció biològica de raça, la que coneixem avui, simplement no existia.

Això dels 4000 esclaus negres, els primers que van arribar a Amèrica, el lector ho trobarà, explicat en un to una mica compungit pel mateix Las Casas, a la seva Historia de las Indias, volum III, cap. CII, pp. 177-178 en l'edició d'A. Millares publicada a Mèxic l'any 1951 pel Fondo de Cultura Económica, amb un estudi preliminar de Lewis Hanke. Doncs apa, som-hi: a enderrocar estàtues de Bartolomé de Las Casas i, pel mateix preu, a cremar llibres d'Aristòtil. A diferència dels actuals iconoclastes, que ho saben tot gràcies al TikTok, jo tot això m'ho vaig haver de llegir quan acabava la tesi doctoral, casualment l'any del Quinto Centenario, el 1992. Però admeto que llegir llibres gruixuts és una cosa del passat. Com saben prou bé les masses revisionistes, ara la saviesa és al TikTok o al ForoCoches.