Manuel Valls: retorn a Espanya
FilòsofDarrerament a Manuel Valls se l’ha vist demanant la fi d’ETA, és a dir, mantenint viva de manera artificial una cosa morta i enterrada amb la intenció d’enfortir una xarxa d’interessos que ara mateix ja no té cap justificació. En un acte a Sant Sebastià, on va ser guardonat per la Fundación Gregorio Ordóñez, Valls va mostrar obertament la seva intenció de continuar vivint de la política, sigui com sigui, n’importe quoi. Com que al país que el va acollir això resultarà d’aquí ben poc pràcticament impossible, torna a la casella de sortida, i juga fort. En l’acte que comentem només hi havia 200 persones, però totes eren selectes i influents: la vicepresidenta, Sáenz de Santamaría; els ministres Zoido i Cospedal; Jaime Mayor Oreja; Aznar i Ana Botella; el líder de la formació ultradretana VOX, Santiago Abascal; Juan Carlos Girauta; etc. En aquesta ocasió, Valls no va exercir de francès naturalitzat i va parlar tota l’estona en espanyol. “ El patriotismo y la nación española -va sentenciar- son las palabras necesarias para ser más fuertes en Europa ”. I va afegir, referint-se tàcitament a Catalunya: “No se puede salir del marco de una Constitución o del estado de derecho sin pagar las consecuencias”. Els representats de la dreta, de la dreta de la dreta i de la ultradreta espanyola presents a l’acte van respondre amb grans aplaudiments. Un ex primer ministre francès: caça major!
O potser no... Si observem amb deteniment el personatge no hi veurem avui un tigre imponent sinó un pardalet indefens que ha de riure les gràcies a personatges que no tenen res a veure amb el seu passat polític. No sembla que ho faci per ganes, sinó més aviat per poder pagar la pensió a la seva exdona i mantenir els seus quatre fills. Als 55 anys, Valls és un home sense ni un minut d’experiència professional en el món real. Amb només 17 anys, i encara amb la nacionalitat espanyola, es va adherir al Mouvement de Jeunes Socialistes el 1980. Va fer costat a Michel Rocard des del moviment estudiantil, i va anar grimpant, discretament però amb determinació. El 1982 es va naturalitzar francès. La resta de la seva carrera és prou coneguda: ministre de l’Interior, primer ministre... I després arriba el seu deslluït i vergonyós final. Tot constatant que els socialistes ja no hi tenien res a pelar, dona suport a Macron, a qui acaba fent una mena de jurament feudal en públic. Però la cosa no funciona, i Macron se’l treu de sobre amb elegància, evitant un tipus de negativa que podria haver estat enormement humiliant. A partir d’aquell moment, a França molts el perceben com un oportunista sense conviccions reals. Avui, sent diputat ras, la seva credibilitat política frega el zero, i la seva presència als mitjans francesos és gairebé nul·la.
En la situació política catalana Valls hi veu una oportunitat per poder tornar a la política. Abans de pronunciar-se, té la prudència d’esperar i veure cap on bufa el vent. I el vent, evidentment, bufa a favor d’Espanya... D’aquí a l’homenatge de Sant Sebastià de fa uns dies només era qüestió de paciència. La canongia del Regne d’Espanya, que sempre paga bé, no crec que trigui gaire: l’home se l’ha guanyada a pols. ¿Vol dir això que Valls és un espanyolista? No, en absolut. Si les coses haguessin anat d’una altra manera després de l’1 d’octubre, és probable -al meu entendre, segur- que hauria tornat a Barcelona, on encara viu sa germana. ¿Això el transformaria en un catalanista? Tampoc, evidentment.
El cas de Manuel Valls no és en absolut anecdòtic o excepcional. Per a les persones amb la seva trajectòria vital és, de fet, la norma. Quan algú entra en política als 17 anys, sigui per conviccions o per un altre tipus de raons, el seu futur queda marcat inexorablement. Encara que el verb soni aquí una mica improcedent, resta condemnat a buscar-se la vida en el si de la política; si van mal dades, acabar engrandint els aparells monstruosament sobredimensionats dels partits. No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment-“l’eixam de vivales que s’han fet grans a les joventuts del partit i volen el seu despatxet”. Penso que és una generalització una mica bèstia, tot i que no del tot imaginària. D’aquest problema no se’n parla gaire, per no dir gens, però existeix.
