La longevitat no és el problema

Dilluns passat, la consellera Budó feia referència a la necessitat de revisar el sistema assistencial que afecta la gent gran. "Aquesta realitat ens ha de fer pensar que cal revisar el model i treballar-lo conjuntament amb una visió sanitària", afegia. Estic del tot d'acord en destacar una qüestió que, per desgràcia, les darreres setmanes s'ha fet dramàticament visible. Ha aflorat un fet que no constitueix una simple disfunció corregible amb mesures concretes, sinó un greu problema estructural que afecta una part cada cop més important de la població. La pretensió de solucionar-lo amb residències que siguin alhora hospitals tan equipats com els de debò no em sembla, per desgràcia, econòmicament viable, ni a nivell públic ni privat. Tampoc és viable, però, que una família normal i corrent, amb ingressos igualment normals i corrents, pugui assumir una despesa mensual de 3.000 euros per garantir la plaça d'una persona demenciada o amb una altra gran dependència. Es poden fer moltes millores, òbviament, i algunes no haurien d'haver esperat la situació límit que estem vivint. El problema de fons, tanmateix, és força més complex, i això passa tant a casa nostra com a la resta del món occidental. Ho subratllo perquè aquesta circumstància, la de les atencions a la gent gran, no es viu de la mateixa manera en unes cultures que en unes altres.

Permetin-me una il·lustració prèvia per entendre el que els vull explicar. En la majoria d'anuncis adreçats a persones d'edat -productes farmacèutics per a les articulacions adolorides, proteccions per a la incontinència urinària, etc.- apareixen uns actors i actrius de no gaire més de quaranta anys als quals se'ls pinta alguna cana. Sempre se'ls veu ballant o fent esports. Això mostra una visió entre púdica i hipòcrita d'allò que voldríem que fos avui la vellesa: un allargament de la vida, que és del tot real, associat a un allargament de la salut i les capacitats psicofísiques d'una persona jove, que és del tot irreal. Per resumir-ho amb una frase que fa de molt mal dir: hem assolit un espectacular augment de la longevitat, però no hem aconseguit simultàniament que les demències, per exemple, permetin viure-la en condicions adequades. Conec algunes persones que han arribat a edats impressionants amb unes facultats increïbles, sens dubte; però en conec moltes altres -penso que la majoria- que no.

A banda d'aquesta qüestió, la de l'asimetria entre una longevitat clarament en augment i unes demències que, si més no a nivell estadístic, no afluixen, hi ha altres factors que convé destacar. A la dècada del 1960, quan jo vaig néixer, les estructures familiars feien que, només molt rarament la gent acabés en una residència. La divisió del treball, i altres factors, feien que la cura cap a les persones dependents, grans o no, fos un assumpte privat de cada família. És evident que les coses ja no són -ja no poden ser- així, i no cal donar-hi més tombs.

Crec que ens hem d'alegrar que la longevitat vagi en augment, per descomptat. La vida és la vida: no s'ha de qüestionar. Aquesta actitud ha quedat ben clara amb la resposta social a la crisi del coronavirus. El que en el seu moment va insinuar Boris Johnson en relació a la possibilitat d'un contagi massiu controlat, per exemple, a la majoria de la gent li va semblar una bestiesa, precisament perquè estava clar quines haurien estat les víctimes. Val a dir, però, que des de la perspectiva de la recerca -i de la inversió pública que requereix- l'obsessió per la longevitat hauria de ser substituïda a partir d'ara, i amb una certa urgència, per l'intent de millorar el cicle vital de les persones. Vull dir, ras i curt, que invertir un sol cèntim de diner públic en provar d'allargar absurdament la vida fins als 130 anys sense haver resolt primer coses com l'Alzeheimer, posem per cas, constitueix una veritable irresponsabilitat.

L'enyorat Lluís Duch explicava que hem escurçat la infantesa a nivell de mínims -molts nens de mesos tenen un horari tan rígid com els adults-. Hem també fet que el període de l'adolescència comenci molt abans i acabi molt, molt més tard: quan comparo la manera com a la universitat em tractaven els meus professors -com un adult- i com he de tractar jo avui els meus estudiants de quart de carrera, no sé si riure o plorar. I els vells? Cal maquillar bé els actors dels anuncis per fingir que són vells que fan hip-hop i classes de paracaigudisme. El problema, en tot cas, no és la seva edat, sinó la nostra incapacitat d'assumir la decrepitud i la mort.