La intimitat

L'home a qui volem imaginar llegint a la llum d'una espelma, en una torre circular que sembla sorgida d'un quadre oníric de Giorgio de Chirico, prop de l'ensopit riu Dordonya, al Perigord, només té 38 anys, tot i que potser n'aparenta més. Es diu Michel de Montaigne (1533-1592) i ha decidit retirar-se del món, tancar-se a casa. No sap que ja és el primer modern. Més ben dit: que està començant a ser-ho. La perífrasi verbal resulta aquí necessària per comprendre l'abast històric d'aquest confinament voluntari, que no és altra cosa que un procés que el portarà a canviar les regles de joc expressives del pensament occidental. Com succeeix amb els arbres borrosos que veiem des d'un tren en marxa, el moviment –un procés sempre és una modalitat de moviment– dificulta i alhora amplia la nostra percepció de la realitat. El moviment de les coses, el seu vertiginós i alhora previsible transcórrer, acabarà sent, de fet, la matèria primera dels Assaigs, com va intuir molt bé Jean Starobinski. Tot i que reclosos a les nostres respectives cases, aquests dies de març estem presenciant –i, d'alguna manera, també protagonitzant– un canvi que podria arribar a ser molt profund.

Fa quatre segles, Montaigne no va esdevenir el primer modern a causa de la seva decisió de deixar enrere la vida pública –aquesta tradició té molts segles– sinó com a conseqüència de l'estrany projecte que havia concebut. Resulta que Michel de Montaigne volia pintar-se a si mateix. No obstant això, no desitjava mostrar-se als seus familiars i al món per mitjà d'unes memòries, com ja havien fet tants altres. Tampoc pretenia fer aflorar els seus sentiments més profunds i personals amb uns sonets, com va fer una generació després l'inclassificable i gairebé oblidat poeta Théophile de Viau. No, el que pretenia Montaigne era una altra cosa. "Si jo hagués estat en aquestes nacions [les de l'Amèrica acabada de descobrir] de les que es diu que viuen encara en la dolça llibertat de les primeres lleis de la natura, t'asseguro [lector] que m'hauria pintat completament nu", escriu a la seva dedicatòria dels Assaigs signada l'1 de març de 1580.

El confinament massiu, a nivell mundial, derivat de la pandèmia del coronavirus tindrà sens dubte conseqüències. Unes són òbvies, mentre que les altres potser passen ara desapercebudes. De cop i volta, experimentem una intimitat que molts havien oblidat. No em refereixo només al fet físic d'estar tancats, o de conviure més temps amb la nostra família, sinó a determinades pors que fan que ens mirem als nostres propis ulls, com si fóssim una altra persona: la persona que es pot quedar a l'atur, la que pot perdre familiars d'una certa edat, la que fins i tot pot morir. A la barra d'un bar, amb una cerveseta i una conversa animada, els pensaments d'aquesta mena solen difuminar-se (si fem vida social és justament per aquest motiu). És significatiu que el terme intimitat derivi d'un superlatiu. En efecte, el terme llatí intimus és el superlatiu d'intus (que vol dir dins, dins de, a l'interior de; intus domus: dins de casa, és a dir, al seu interior). Etimològicament, l'íntim és el que està molt endins o, fins i tot, el que està més endins que qualsevol altra cosa. Més enllà d'allò que és íntim –és a dir, d'allò que està més a l'interior– ja no hi ha res; com a molt, el silenci, o la mort. En aquest sentit, el terme fa referència a la interioritat extrema: dibuixa un límit més o menys inquietant. La noció d'intimitat fa confluir foscament i vertiginosament coses tan diverses com el sexe i l'espiritualitat, la defecació i la lírica, la pau interior i la bogeria, el misticisme més abrandat i la quotidiana –o potser anodina– vida familiar. Tots aquests conceptes desemboquen en una mateixa paraula: parlem de roba íntima, o de relacions íntimes, o d'espais d'intimitat (només passem la balda per fer de ventre o per copular).

A diferència de Montaigne, la vida reclosa que portem ara no és el resultat d'una decisió voluntària. Tot i així, algunes de les conseqüències del confinament són potser les mateixes. Fins i tot quan tenim la il·lusió d'escapar de casa, és a dir, quan ens connectem virtualment a través del Meet o altres aplicacions amb amics o companys de feina, veiem el nostre propi rostre a la pantalla. Les persones amb qui parlem també veuen el seu. Veure'ns a nosaltres mateixos, desdoblats, en una reunió, és un fet insòlit. En la mesura que ens fa reflexionar –o, si més no, contemplar la realitat d'una altra manera– aquesta intimitat sobtada hauria de servir d'alguna cosa, tant a nivell individual com col·lectiu.