‘Interviú’, adeu a un cert periodisme

FilòsofEl dia 12 de maig de 1976 un servidor de vostès estava a punt de fer dotze anys, i era un preadolescent inquiet, tant en termes culturals com hormonals. En aquell temps, el meu poble, la Granja d’Escarp, era un veritable cul-de-sac geogràfic on s’acabava la tortuosa carretera comarcal i, en general, l’esperit del segle XX. Potser per això recordo amb total nitidesa el primer número de la revista Interviú. Hi havia una noia ensenyant cuixa -eren els temps del destape - i un reportatge sobre els Fets de Montejurra, que s’havien produït uns dies enrere. A Barcelona tot això del carlisme era més aviat aigua passada; a la Catalunya profunda d’on provinc, no. De fet, el meu rebesavi, originari de Llardecans, va haver d’emigrar en acabar la Segona Carlinada.

Montejurra va ser un dels primers grans escàndols de la Transició. Heus aquí una bonica paradoxa: seguint el vell costum hispànic de no cauteritzar ferides històriques, de deixar-les podrir per desídia, o per covardia, o per malícia, o per totes tres coses alhora, la fi de la Tercera Carlinada (1876) enllaçava amb els assassinats de Montejurra (1976) amb una xifra ben rodona pel mig: un segle. En aquella centúria havien passat unes quantes coses, i per això en la portada de la revista Interviú del dia 12 de maig del 1976 es juxtaposaven una senyoreta mig despullada i referències a un moviment polític del segleXIX, el carlisme. Vull dir, ras i curt, que aquella composició, que avui pot semblar un sargit estrambòtic, fa 42 anys resultava dramàticament coherent.

Em sorprenc a mi mateix fent una defensa mòrbidament melancòlica d’una revista que no em vaig comprar mai però que sempre vaig trobar a cal barber o al bar. ¿Testimoni d’una època? No ben bé d’una sola. 42 anys són molts anys: ultrapassen amb escreix la rutinària nostàlgia generacional. Si reivindico aquesta publicació que acaba de passar avall és per una altra cosa. La gent que habita la superfície en recordarà potser només això, la superfície: el pit i la cuixa de les portades. Però sota aquesta superfície hi havia -fins fa uns anys: no en els darrers temps- periodisme à l’ancienne, que és el que m’agrada. Aquest tipus de periodisme resulta relativament fàcil de caracteritzar: consisteix a gratar la superfície i veure què hi ha a sota. Interviú hi solia trobar coses desagradables, potser perquè les buscava. Avui ningú no gosaria publicar les fotografies horripilants de la tragèdia del càmping dels Alfacs, posem per cas. És simplement impensable. En aquell temps, semblava la cosa més normal del món, però. Aquesta mena de periodisme va ser sempre titllat de sensacionalista, una paraula avui quasi en desús a causa, paradoxalment, que ara és la norma, no l’excepció.

Interviú neix tot just al final de la dictadura, amb Franco ja mort però amb els franquistes encara ben vius. Espanya era llavors un país subdesenvolupat i gris, innocent i llardós, violent i acomplexat. La Guerra Civil gravitava sobre totes i cadascuna de les coses que s’anaven produint a una velocitat inaudita, però ningú no gosava dir-les pel seu nom, en part per por, però en part també per pura comoditat. Heus aquí un tacticisme de la memòria. Aquesta barreja de por i de comoditat alguns la van voler interpretar, de forma autoindulgent, en clau de reconciliació. Pots comptar, quina reconciliació! Les conseqüències d’aquella percepció equívoca han fet metàstasi, i ara constitueixen una tumoració monstruosa en forma de recuperació de l’autoritarisme franquista. Tot plegat passa, simplement, perquè no es van dir les coses pel seu nom quan tocava i, sobretot, no es va jutjar a qui calia jutjar.

Si hi ha alguna revista que avui sigui un compendi de les enormes contradiccions de l’Espanya dels darrers 40 anys és sens dubte Interviú. He llegit que els editors en deixaran oberta l’hemeroteca virtual. Em sembla una bona iniciativa. No n’hi ha prou, però. Enguany es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. Fa uns mesos, el Congrés i el Senat van designar un consell assessor format per 38 persones, amb un criteri grotescament esbiaixat. La cosa comença bé... Rellegint els vells números d’Interviú, el seu periodisme dur i una mica agre de finals de la dècada del 1970, l’esmentat esbiaixament encara ens semblarà més grotesc i tot. Constatarem que la Constitució va ser redactada en un ecosistema impossible, enmig de les bombes d’ETA i les de l’extrema dreta, dels editorials furibunds d’ El Alcázar i del desinformadíssim analfabetisme funcional de la majoria de la població. I, per damunt de tot, de la por a recordar.