Insistint en l'Espanya del 1898

FilòsofFins ara, Espanya ha estat gairebé l'únic estat d'Europa amb una extrema dreta sense representació parlamentària. Simultàniament, també ha estat l'únic país europeu amb una aberració memorialística com el Valle de los Caídos, on es ret culte a un colpista que durant la Segona Guerra Mundial va ser aliat de Hitler i Mussolini. La conjunció d'aquestes dues coses resulta ben estranya; de fet, és una anomalia que crida l'atenció. És molt probable, en tot cas, que en el si de l'Espanya de l'"¡A por ellos!" el percentatge d'ultradretans amb idees parafeixistes superi avui el de qualsevol altre país d'Europa. Vox 'normalitzarà' aquesta situació, però només parcialment. Tot i emprar algun estudiat eufemisme, el discurs de Pablo Casado és si fa no fa el mateix que el de qualsevol altre partit d'extrema dreta. Aquest fet evitarà, probablement, que els vots de l'"¡A por ellos!" es concentrin en el partit que lidera Santiago Abascal. El PP i Vox lluiten per la bossa de votants que sempre ha estat majoritària en certes províncies de Castella i del nord d'Espanya. Són les mateixes províncies que van donar suport entusiasta al cop d'estat del 1936, que després sempre van votar PP i que ara –no en tinc cap dubte– també començaran a apostar per Vox. Aquesta continuïtat en el temps i en l'espai s'ha de subratllar de tant en tant, per allò de no mamar-nos el ditet.

El producte que ofereix el PP de Casado i el que ha posat al mercat Vox són realment molt semblants. No es tracta ben bé d'un producte ideològic, ni tampoc d'un exemple paradigmàtic de llenguatge populista. Certament, tots dos estan ubicats en l'esfera de la dreta dura i embolcallen el seu discurs amb components populistes, però això no és el que els defineix millor. Per entendre el fenomen jo crec que cal recórrer a una altra clau: la del revisionisme històric a gran escala, entès com una mena de redempció davant del món i davant d'ells mateixos. "La hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre junto con el Imperio Romano –delirava l'altre dia Pablo Casado–. ¿Qué otro país puede decir que un nuevo mundo fue descubierto por ellos, que tres embarcaciones salieron precisamente de Huelva también con capital privado y consiguieron cambiar la historia del mundo para siempre?" Això del "capital privat", per cert, constitueix un anacronisme tan ridícul que resulta gairebé acceptable com a gran broma. Tot plegat és tan precari, tan risible, que ni tan sols arriba a la categoria de nacionalisme.

La incapacitat de superar el trauma de la descomposició de les restes de l'Imperi Espanyol l'any 1898 resulta desconcertant, insòlita. Les paraules de Pablo Casado són exactament les mateixes que fa tot just 120 anys es repetien un dia sí l'altre també en tots els diaris espanyols, i les mateixes que regurgitava Franco cada any en arribar el Día de la Raza. A diferència de l'Imperi Britànic, que va desembocar en la ben articulada i molt rendible Commonwealth, o de la mateixa Francofonia, el màxim fruit que ha donat la suposada "etapa més brillant de la història de l'home" ha estat el festival de l'OTI i un programa molt 'kitsch' que es deia '300 millones'. Estem parlant, doncs, d'un enorme fracàs que, a més a més, conté punts fosquíssims: la Llegenda Negra no és precisament cap llegenda. En el míting de Vistalegre, on es va constatar que, tard o d'hora, Vox acabaria obtenint representació parlamentària, Abascal va apel·lar a la batalla de Lepant. No sé si m'explico...

Amèrica, Lepant... Déu n'hi do. Al final, però, la realitat és que quan Francisco Pérez de los Cobos es va presentar, auspiciat pel govern del PP, per presidir el Tribunal Europeu de Drets Humans va obtenir zero vots, zero, perquè no sabia un borrall d'anglès ni de francès. Landisme amb toga. Sempre el mateix. Han passat 120 anys, i amb l'excepció dels Jocs Olímpics de Barcelona, es continua llançant la cabra des de dalt del campanar. El 1898 això era culpa dels americans, el 1936 de la conjura 'rojo-judeo-masónica', i avui és culpa dels catalans. Sempre és culpa d'algú altre, tot plegat. Santiago Abascal, Pablo Casado i –amb un altre registre– Albert Rivera han transformat la política en un mecanisme catàrtic d'exculpació i de redempció en què les mosques tristes dels toros i els mocadors amb quatre nusos esdevenen èpica imperial. Amèrica, Lepant, fins i tot la conquesta de la Lluna en aquella entranyable pel·lícula de Tony Leblanc... En el fons de tot, l'oprobi, l'acomplexament, el tremendisme nihilista, la incapacitat de proposar res. El 2098 celebraran, suposo, el segon centenari del trauma, i el 2198 el tercer.