La impunitat: manual d'ús

Dimecres passat, fa tot just una setmana, vaig parlar amb un amic periodista a qui no veia des d'abans del confinament. Vam coincidir que això de fer de cronistes del processisme des de fa una dècada i de testimonis del covidisme des de fa uns quants mesos és esgotador. Va ser llavors quan algú dels dos va dir: i de què parlàvem, fa vint anys? Bona pregunta. Vam aventurar que els temes estrella d'aquell moment eren segurament la globalització, la digitalització, la imminència de l'euro, etc. La política catalana era llavors una veritable bassa d'oli, malgrat que estava clar que Pujol, que havia guanyat les eleccions per enèsima vegada el 1999, no es tornaria a presentar i, en conseqüència, hi havia una petita incertesa a l'horitzó.

Els temes més tractats eren, efectivament, els que havíem comentat. Però en faltava un que avui, vist amb perspectiva, aporta llum sobre la total impunitat existent en les conxorxes formades per algunes formacions polítiques, alguns membres de les forces i cossos de seguretat de l'Estat, alguns funcionaris de la judicatura i alguns mitjans de comunicació. Repeteixo retòricament això d’"alguns" no per quedar bé, sinó perquè la generalització seria injusta. Fa tot just vint anys, Jaime Mayor Oreja era el centre de molts articles d’opinió. La seva gestió al capdavant del ministeri de l’Interior (entre 1996 i 2001) no va canviar les tèrboles regles del joc d’èpoques anteriors, però sí que les va consolidar de forma oberta i cridanera, sense complexos. La seva gestió es va basar en el disseny de plataformes sorgides suposadament de la societat civil la finalitat essencial de les quals era identificar el PNB amb el terrorisme d’ETA. Per fer-ho, es van entronitzar personatges menors que havien publicat una plaquette de poesia o un parell de llibrets de divulgació filosòfica a finals de la dècada del 1970, convertint-los de cop i volta en intel·lectuals de talla universal que es van fer mediàticament ubicus. Jon Juaristi o Fernando Savater, posem per cas, van tocar el cel; els seus equivalents catalans van arreplegar les molletes que queien de la taula.

Ningú no gosava fer gaires preguntes, llavors: el mateix informe policial fals que podia servir per condemnar algú per terrorisme valia també per exculpar veritables delinqüents, en funció de la seva filiació política. Després, segons quin fos el cas, arribava la beatificació periodística o bé la crucifixió mediàtica del personatge. No hi havia res a fer: el quadrilàter que he descrit abans no tenia escapatòria. Potser per això la cosa va continuar, corregida i augmentada, en l’època del ministre Acebes (2002-2004), corresponsable, junt amb Aznar, de la mentida d’estat més greu de la història de la democràcia espanyola: l'atribució a ETA dels atemptats de Madrid l'any 2004. Com a responsable de la mateixa cartera entre 2011 i 2016, Fernández Díaz va superar, però, tots els rècords. L’ara conegut com a cas Kitchen només és la punta d’un iceberg ple d’irregularitats que llavors era impossible denunciar. La impunitat era total. Com funcionava? Pensem, per exemple, en el no-cas de Xavier Trias. El complot orquestrat del que fou objecte és molt representatiu d’una mecànica que constava de quatre passes. Primera: es falsificava un informe policial (Villarejo és l’estrella indiscutible del gènere). Segona: es filtrava a la premsa amiga encarregada del linxament públic. Tercera: la víctima, òbviament, denunciava aquella falsedat. Quarta i última: el jutge arxivava el cas perquè la informació provenia d’una “font solvent” (el ministeri de l’Interior) i, en conseqüència, el mitjà havia actuat de forma correcta. Punt final. Evidentment, el no-cas Trias val per als no-casos d’Artur Mas, de Juan Carlos Monedero, etc.

Polítics, policies, jutges i periodistes mentint coordinadament: una màquina perfecta. Però el mecanisme necessitava i necessita la complicitat d’altri. En alguns casos era accidental; en altres, totalment premeditada. Torno als no-casos que he citat més amunt, i els recomano que vagin ara a l’hemeroteca (amb la digitalització, això és ben fàcil). Vagin a la tardor de 2014, i observin què es va arribar a dir en determinats diaris sobre Xavier Trias, malgrat que l’informe falsificat era tan patèticament matusser que resultava increïble. És molt important tenir-ho en compte per entendre el funcionament, la lògica d’aquesta impunitat absoluta. L’important era aixafar l’independentisme i els "mals espanyols" de totes passades. La resta –l’ètica, la llei, la veritat, la decència– no té cap importància.