Heretges i negacionistes

Hugo Chávez, al cel sigui, va decidir un bon dia que calia endarrerir –o avançar: quan ho va anunciar al programa Aló, Presidente no ho sabia ni ell– trenta minuts l’hora oficial de Veneçuela. Aquesta estranya decisió partia, segons va dir, d’uns rigorosos informes que demostraven l’eficàcia econòmica de la mesura. Des de fa uns quants anys, la millor manera de prendre una decisió arbitrària sense que el personal tingui dret a protestar consisteix a encarregar un informe (sempre que s’adigui a la decisió ja presa amb anterioritat, naturalment!). Fa més de dues dècades vaig publicar un assaig on em referia a la puixança de “l’estat pericial”. Molts lectors van creure potser que es tractava d’un simple joc de paraules sarcàstic (estat policial / estat pericial). El cas que comentem del difunt president Chávez crida l'atenció, però al capdavall és anecdòtic. Centrem-nos en les noves manifestacions de l’estat pericial. Tot i ser més subtils, s'han multiplicat sense descans des que va començar la pesta.

Els governs d'arreu del món han pres en els darrers temps decisions polítiques parapetades, més que no pas emparades, en informes de tota mena. Això és ben normal, naturalment: els polítics no són omniscients. A més a més, alguns sempre hem defensat públicament que la ciència ha de tenir un indiscutible paper arbitral –i dic arbitral, no una altra cosa– en la presa de decisions polítiques. Però aquí no estem parlant d’això. Una cosa és basar una decisió en el dictamen d’un grup d’experts, i una altra de molt diferent transformar la decisió en un dogma de fe que, com un ressort, desqualifica aquell qui gosa qüestionar-la o fins i tot matisar-la. En relació a determinades qüestions que no tenen res a veure amb el covid-19, i que no esmento per prudència –per autocensura, de fet–, molts científics de prestigi estan optant pel silenci o per la sordina. En ambients literaris o artístics ser un dissident està molt bé, fa gràcia (fins i tot hi ha qui viu de portar la contrària per sistema: un modus vivendi com un altre). En ambients acadèmics, però, aquesta actitud pot tenir conseqüències fatals.

Hi ha informes que obtenen una traducció política i legislativa gairebé automàtica (perquè va bé en aquell precís moment) i altres que, malgrat la unanimitat de la comunitat científica, no se'ls escolta ningú (per una raó simètrica: perquè no interessa en aquell precís moment). Ja veuen que aquí hi ha un problema de molta volada, un problema tortuós que lliga coses tan abstractes com l'epistemologia i la metodologia de la ciència amb coses tan i tan concretes com l'acció política del dia a dia. No soc jo el primer a posar-lo de manifest, precisament. El catedràtic de metodologia de les ciències socials Lorenzo Infantino deia el 1999 al seu assaig Ignoranza e libertà: “El reconeixement de la nostra ignorància i de la nostra fal·libilitat ens ha portat a viure en tolerància, a fer possible la convivència entre subjectes partidaris de diferents concepcions filosòfiques i religioses del món”. Un estat que es consideri l’únic dipositari de la veritat tendeix per inèrcia al totalitarisme, en la mesura que transforma la discrepància en simple desafecció política. El discrepant esdevé així negacionista, que és el terme que en el si de la postmodernitat tardana substitueix el d'heretge. A llarg termini, les conseqüències d’aquesta confusió fan venir calfreds, si més no per als que creiem en la democràcia liberal –suposo que els qui als anys setanta la denominaven "democràcia formal" o "democràcia burgesa" no es donen per al·ludits.

Hi ha un indicador infal·lible per detectar la puixança d'aquesta actitud: l'abús del terme negacionista. Aclarim el concepte: qui avui dubta de l'existència del virus covid-19 no és un negacionista, sinó un desinformat analfabet funcional. Un negacionista, en canvi, qüestiona de manera malintencionada dades empíriques documentades que coneix perfectament, com fa Trump. L'historiador britànic David Irving va ser qualificat, i amb raó, com el primer negacionista en impugnar l'existència de l'Holocaust (avui, als seus 83 anys, es desdiu de les falsedats que explicava llavors). Després, el concepte es va vulgaritzar i es va aplicar ad libitum. Convindria, doncs, no abusar-ne per evitar que l'estat pericial degeneri cap a un estat totalitari marmessor de la veritat. La pandèmia és un fet incontestable, i les mesures de confinament han mostrat la seva eficàcia. No ens compliquem la vida amb parauletes fora de lloc, doncs, i actuem amb determinació per resoldre problemes, no per assenyalar heretges.