La gran jugada del PSOE

Si només ens fixem en els resultats numèrics de la votació que va fer president Rajoy dissabte, 29 d’octubre, arribarem de patac a la conclusió que el PSOE s’ha equivocat fent un regal a canvi de res, que no aixecarà el cap en anys, etc. L’abstenció dels socialistes, però, només és un fotograma en el si d’una escena molt més llarga i complexa. La conclusió inicial, doncs, és precipitada i equívoca. ¿I si la suposada errada fos, en realitat, un gran encert i una mostra insuperable de pragmatisme polític? El PSOE no tan sols no s’ha suïcidat, sinó que acaba d’escenificar un drama que molts votants espanyols percebran, de ben segur, com un gran acte de patriotisme, no com una traïció. En efecte, anant de bracet amb el PP en comptes de Podem, els socialistes han impedit un referèndum a Catalunya. Actuant com han fet, han barrat el pas a la solució política d’un problema igualment polític, i l’han transformat així en una difusa “qüestió judicial” (que és un eufemisme per no pronunciar la llarguíssima expressió “persecució basada sovint en proves falses cuinades amb els fons reservats, que després són afinades dòcilment”). Tot això és molt lleig, sí, però jo no he vist en cap moment que el progressisme espanyol s’hagi esquinçat la seva túnica de pana o el seu vell fulard soixante-huitard. Ja ho va preveure el mestre Pla en afirmar que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Avui aquella vella intuïció ja constitueix una pura evidència empírica. Però hi ha un matís important: encara que l’univers mental que representa Mariano Rajoy i la cosmovisió que exemplifica Susana Díaz hagin convergit conjunturalment, no són el mateix. El marianisme i el susanisme són dues cares del mateix problema, el d’Espanya. L’encert del PSOE radica en el fet d’haver assumit tot just la cara de la moneda que li pertoca.

Al PP, que va ser fundat per un exministre de la dictadura franquista, li preocupa la unitat d’Espanya; al PSOE, que basa gran part del seu poder en el vot rural subsidiat del sud, el que li preocupa és la viabilitat d’aquest peculiar sistema. Susana Díaz sap que, amb referèndum o sense, simplement amb alguna cosa semblant al concert basc a Catalunya, el modus vivendi actual d’Andalusia, Extremadura i altres zones d’Espanya ni tan sols resulta imaginable. És aritmèticament impossible que, amb un tracte fiscal equitatiu cap a Catalunya, Extremadura pogués tenir quasi un 26% de la seva població activa dedicada a la funció pública, posem per cas. Facin els càlculs que vulguin: els números no surten. L’èxit polític de Susana Díaz rau a haver deixat de banda la qüestió de la unitat (d’això ja se n’encarreguen el PP i els seus escolanets de C’s) i haver-se centrat en el tema de la viabilitat -o, més ben dit, de la inviabilitat econòmica- d’una Espanya on la contribució territorial a la caixa comuna no fos grotescament asimètrica, com passa ara. I tot això sense necessitat de parlar obertament de coses tan tristes! No cal fer-ho, perquè qualsevol persona que sàpiga sumar i restar, i es prengui la molèstia de donar un cop d’ull a quatre percentatges, ho pot veure amb claredat. Bé, de fet no cal ni això: només cal experimentar la diferència entre pujar en un còmode AVE mig buit que enllaça dues remotes capitals de partit judicial a utilitzar els espantosos trens de Rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona, que donen -ehem- servei a cinc milions de persones. Llavors ja està tot entès.

El que ha passat en el darrer any en la política espanyola està vinculat directament amb la voluntat de mantenir l’statu quo que acabem de descriure. Un pacte PSOE-Podem ho complicava tot, o fins i tot ho posava en risc. El gran encert polític dels socialistes espanyols ha estat entendre que una part més que significativa dels seus votants no tan sols acceptarien l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy sinó que així s’adonarien que són tant o més patriotes que el PP -patriotes en el sòrdid sentit que acabo de detallar en l’anterior paràgraf, evidentment-. L’altre patriotisme, el de la cabra de la Legió i Don Pelayo, no té res a veure amb Susana Díaz ni amb el que representa. Que el marianisme i el susanisme acabessin convergint aquell fatídic dissabte 29 d’octubre del 2016 no vol dir absolutament res. En el proper congrés del PSOE de tot plegat no se’n recordarà ningú, perquè l’objectiu no era fer president Mariano Rajoy sinó evitar qualsevol mena de canvi en la impossible Espanya que defensen. Rebequeries ideològiques a banda, tot segueix igual: ¿què més es pot demanar, doncs?